Intensa, caòtica i productiva, serien tres adjectius per qualificar la sessió deliberativa sobre els Espais Oberts que va organitzar el Departament de Territori el dijous 15-O passat.
La videoconferència per Zoom en un format molt interessant on els assistents, prop de cinquanta, ens vàrem agrupar en quatre sales per debatre els Espais Oberts de la Vegueria Penedès. I al final, reagrupats de nou, en una sola sala, per posar en comú les conclusions a que havíem arribat.
D’entrada, la primera impressió sobre l’organització de l’acte, és molt positiva. Els assistents teníem ganes d’aportar i rebre informació per millorar la intervenció sobre els espais oberts, fonamentals pel bon funcionament d’un territori. Això es va entendre des de l’equip tècnic que liderava el procés i va deixar parlar a la gent.
Intensa:
Fa temps que feia falta un debat d’aquesta magnitud. No és tan negatiu el debat on-line. Té els seus avantatges: la gent parla des del seu propi territori personal, i té una vital influència a l’hora d’expressar una opinió. Hi havia moltes coses a dir i, per damunt del caos, va prevaldre una fluida energia, tant de temps continguda. Per fi, sembla que hi ha algú, més enllà dels polítics, que ens escolta.
Caòtica:
Es proposaven coses inversemblants, aparentment deslligades del tema que ens ocupava. El caos que generava la diversitat i qualitat de les propostes era de tal dimensió que, els moderadors que prenien nota, havien de recórrer als seus esquemes mentals preconcebuts per no perdre’s. El garbuix regnant però, es va transformar en un missatge clar. La tendència anava, obertament i sense hipocresies polítiques, a abordar directament la crisi climàtica i el reequilibri territorial amb una conclusió potent: la regió penedesenca, tot i formar part de la metròpoli, no pot ser metropolititzada.
Productiva:
Massa temps fa que el poder polític no escolta el que ell mateix afirma i això crea desconfiança i incredulitat. Per això la sessió va ser productiva. Va servir per posar els punts sobre les is, desprès de sis anys de silencis, en que la trama oficialista de representants polítics del Territori fessin més la funció de barrera que de corretja de transmissió entre l’Administració i la gent. Ara dona la sensació que s’ha establert un canal autèntic, lluny d’aquells anys que no ens agradaria que tornessin, en els que es tallaven carreteres perquè el Govern feia i desfeia d’amagat els plans logístics sobre el Penedès. Ha quedat clar que la gent participant, sigui o no ‘representativa’ del Territori, és conscient del terreny que trepitja i amb les seves manifestacions han substituït, sense saber-ho, el paper d’interlocutors que els hi pertoca a regidores, alcaldes i consellers comarcals.
El quid de la qüestió
No es tracta de triar entre dos models econòmics: zona logística internacional o regió agroalimentària, es tracta de saber si volem tenir el control del territori. Anar cap a una regió agroalimentària, representa preservar i potenciar el nostre principal actiu que és el paisatge agrícola -i no en referència al paisatge vitivinícola, exclusivament-. És la nostra matèria primera sense la qual perdem les possibilitats de dependre de nosaltres mateixos i de caure en mans de l’expansió metropolitana i dels interessos logístics xinesos.
Són dos models oposats: ser corredor logístic euro-asiàtic, a través dels dos ports metropolitans, per traslladar els productes fabricats a l’Àsia al centre d’Europa, implica, definitivament, la desaparició de molts paisatges indispensables però, sobretot, abocar al territori a una forta dependència econòmica, externa i de gran impacte sobre el medi.
Els deures de l’Administració:
Amb aquests debats inicials del Pla descobrim que ja no és possible repetir els esquemes apresos i que cal cercar noves solucions. Ha passat molt de temps des d’aquells plans territorials redactats al segle passat i dedicats al creixement, dels quals encara depenen els que estem redactant.
Els problema no és créixer, sinó de subsistir amb dignitat. Cal una reinterpretació de l’estratègia a la planificació territorial, a la llum de les noves demandes de les crisis ambiental, social i econòmica. Esperem que el Departament de Territori i Sostenibilitat aporti llum sobre la necessitat d’entendre aquesta nova realitat i l’obligació d’informar-nos sobre els impactes que ens poden afectar segons el camí que prengui el Pla, on els Espais Oberts, hi tenen un protagonisme cabdal en la definició del seu model.
Els espais naturals són imprescindibles i no hi ha cap més sortida que preservar-los i potenciar-los: l’aplicació de l’agroforesteria, la regulació de l’ús del lleure i el respecte per la natura i les xarxes hídriques a través de plans com les vies blaves, s’haurien d’haver aplicat a tot el territori nacional fa temps, i els espais agraris han de deixar de ser Sòl No Urbanitzable per passar a ser Espais Productius Ecosistèmics, amb les seves pròpies regles de joc, inconvertibles en sòl construïble, industrialitzable o residenciable. Rehabilitar, recuperar, reviure, no créixer, aquesta és la qüestió.
