Filla d’Igualada (1943), i actualment resident a Barcelona, Sol Vidal Massaguer va viure la seva infància a la nostra ciutat on va cursar l’ensenyament primari al col·legi de les Escolàpies. Seguidament va continuar estudiant en un internat de Barcelona i, amb els estudis superiors, va fer realitat el major dels seus somnis, ingressar a l’Escola de Belles Arts i especialitzar-se definitivament en l’art de la pintura. Un cop acabada la carrera, i instal·lada a la població de la Pobla de Claramunt, va començar a treballar com a professora de dibuix en alguns centres escolars de la comarca. No obstant això, per a una dona tan lliurada al món de l’art, i en concret a la pintura, el seu principal àmbit de realització no va ser precisament l’ensenyament sinó l’activitat estrictament pictòrica bo i abordant molts temptejos amb tota mena de materials; un conreu artístic que més enllà de la pintura la vincularia a altres competències tan plurals com l’art de la restauració o el de les tècniques artístiques sobre paper. Precisament aquest últim terreny l’ha portada a una estreta col·laboració amb el Museu del Paper, de Capellades. Amb un tarannà despert i summament curiós sempre s’ha sentit empesa a conquerir el major domini de les seves habilitats artístiques, uns laboriosos passos que l’han portat a participar de diferents presentacions de les seves realitzacions plàstiques tant a nivell personal com col·lectivament; tot sumant un recorregut que va més enllà de Casa Nostra, passant fins i tot per Finlàndia.
Ara bé, per a aquesta avinentesa, l’exposició “Tenien ales per volar” ve a ser –diguem- la posada en escena de tot un sumari d’imatges de velles postals, curosament recuperades i ordenades, orientades a unes detallades consultes; un valuós material documentat, al cap i a la fi, amb el qual l’autora -aquesta artista- es proposa de comunicar i donar veu al que és un testimonial arxiu sol·lícit de voler abandonar la foscor dels armaris. És a dir, Sol Vidal un bon dia gràcies a la troballa accidental d’un antiquíssim lligall de cartes postals –correspondència entre familiars i amics de dos joves mecànics de l’aeronàutica, els germans Virgili i Josep Novell- va sentir-se delerosa de descobrir-les, investigar-ne la procedència de les mateixes; i, al capdavall, sobretot retornar-les a la vida. Efectivament, des del seu imaginari artístic i creatiu aquest descobriment va anar agafant forma tan bon punt com ella s’anava inspirant per a modelar un enginyós diàleg de convivència entre les imatges il·lustrades en aquelles postals i les seves habilitats pictòriques, donant lloc a una transformació resoltament insuperable: un prodigiós experiment plàstic que juga amb acrílics i grafit bo i manejant hàbilment una reiterada superposició de capes. Tota una obra que, avui, ens convida a la cognició de fins a quin punt és possible donar veu a unes fràgils imatges tants anys emmudides.
I així comença el relat d’una exposició en la que se’ns dóna conèixer una correspondència habitual, situada entre els anys 1909 i 1914, una narrativa que més enllà dels aspectes tècnics dels primers aparells de l’aviació i de tot el seu procés evolutiu, en l’àmbit dels pioners de l’aeronàutica, ens convida a situar-nos en els principals esdeveniments d’un no menys que interessant període. I és aquesta correspondència tan llargament silenciada el punt de partida per a un enginyós procedir creatiu i artístic, la seva més completa experimentació, aquesta connexió entre unes imatges del passat i el seu propi gest de dibuixant i pintora. En aquest sentit, queden més que validades les paraules de Vidal: “Per a aquest projecte m’he servit de les imatges i els he donat vida ordint-les com si es tractés d’un teixit, emplenant-les de capes de dibuix i de pintura superposada; com si de confeccionar un collage cartogràfic es tractés”. El resultat, una oportuna mostra pictòrica que apunta a ser un merescut homenatge a l’univers de l’Aeronàutica, des de la mà creativa d’una consolidada artista.
