SDRM

S

Segurament aquestes lletres no diuen res a la majoria, però són l’acrònim d’un procediment que Anne Krueger, del FMI, va idear el 2002 per estructurar el que hauria de ser el concurs de creditors dels països (Sovereign Debt Restructuring Mechanism). És a dir el procediment a seguir quan hi ha nacions que no poden pagar (default). I no existeix perquè els Estats Units s’hi van oposar. Però ara se’n torna a parlar perquè el mecanisme seria una solució jurídica de dret internacional per evitar conflictes com l’embargament del vaixell escola de l’armada argentina. I és que cada vegada hi ha més deutes impagables -que s’engreixen més i més amb els interessos- i no es poden esperar condonacions graciables fora del tercer món. Sembla doncs arribat el moment d’arbitrar mesures perquè el procés es faci ordenadament, de manera semblant a com es fa en el món empresarial. Tothom està d’acord en què cal arribar a un sistema just i sostenible, on la despesa social no superi els ingressos i no generin més deute. També que s’arbitri un sistema de reducció d’aquest en terminis acordats amb els creditors. Fins i tot que aquests tinguin algun poder per controlar que no es faci disbauxa amb els “seus” diners, encara que sigui en detriment de la “sobirania” mal entesa d’uns dirigents que confonen els seus desitjos personals amb la voluntat del seu poble. Però cal evitar que els interessos es converteixin en una arma financera que s’utilitza per consolidar uns paradigmes socials i econòmics que porten al desastre, la desigualtat i la confrontació social. I acabar d’una vegada amb el dogal que significa seguir pagant-los. Per exemple, Espanya ha de pagar 131,5 milions diaris -una despesa constitucionalment preferent, a pagar abans que qualsevol altra- i Catalunya més de set milions al dia. I cada vegada la pilota es fa més gran i impossible de gestionar. Els governs, per finançar-se, acudeixen a l’estat, al BCE, a les entitats financeres o els treuen dels fons de la Seguretat Social o d’on calgui. És com una caixa negra on es fan tota mena de tripijocs. Fins que alguna fallida esquitxarà a milers d’inversors, forçats o voluntaris, com ha passat amb les preferents, a les caixes o a Bankia. Les majoria de les mesures que s’arbitren no resolen res i sols deixen els pobles més postrats i dèbils. S’empobreix la societat. Li retallen els serveis i li imposen més taxes i impostos, que tristament no es fan servir per generar riquesa, sinó per alimentar els somnis megalòmans d’uns gestors públics que, sense cap control, fan trens, pavellons esportius i infraestructures que sols generen noves despeses, però que els donen rèdits polítics i els fan guanyar noves eleccions, que els permeten seguir embutxacant sous i comissions, mentre viuen del poder i del respecte que comporten els càrrecs que ocupen i de l’aura i contactes quan els deixen. Han bastit un sistema fiscal cada vegada més inintel·ligible, arbitrari i injust. Les grans fortunes tenen mecanismes per influir en la redacció de les lleis o saben manera de saltar-se-les. Mentre, el petit empresari, l’autònom i la classe mitja, ha de viure en la permanent incertesa de saber que les seves actuacions sempre tenen un motiu per justificar una sanció. I segueixen parlant d’un objectiu de dèficit que no ha de superar un percentatge del PIB, sabent que per assolir-lo hauran de fer retallades arbitràries i contundents sobre la majoria dels serveis que presten, que per grans que siguin, estan lluny de cobrir els 48.000 milions d’euros que en el 2013 s’han consignat en els Pressupostos Generals de l’Estat espanyol per aquest concepte. Els americans deien que de no arribar a un acord per evitar el seu “fiscal clift”, es produiria un desastre. Ací ja fa temps que vàrem caure al precipici i ningú ha dit res, malgrat estar xipollejant permanentment en zona catastròfica. I aviat, si no hi ha el SDRM o quelcom semblant, seran molts els pobles que encara seran més desgraciats. I tots tenim el govern que ens mereixem. I des fa segles ens conformen repetint el “Cantar del Mío Cid, ¡qué buen vasallo si tuviese buen Señor!”. I potser ja és hora de treure’s la son de les orelles. Pere Prat