Independència i crisi

I

Un dels arguments que més fan servir els contraris a la independència és que cal centrar els esforços per sortir de la crisi. Per això diuen i repeteixen fins a l’avorriment que el moviment independentista és només una “aventura que no sabem on ens portarà”. És fàcil caure en aquesta faŀlàcia perquè és evident que si alguna cosa preocupa ara mateix la majoria de catalans és si podran arribar a final de mes o si el seu negoci aguantarà les envestides de la manca de finançament. La realitat, però, és que independència i millora de la situació econòmica van íntimament unides i no podem considerar l’una sense l’altra. La política d’asfíxia econòmica a què ens té sotmesos el govern central ens porta a una dependència cada vegada més gran dels recursos que arriben de Madrid. I aquests són cada cop més escassos, obligant a més a complir un dèficit del 0,7 per cent, absolutament inassolible en les circumstàncies actuals. Ho va dir ben clar el president Mas en la inauguració del tram del TGV de Barcelona a Figueres: “Catalunya és la comunitat que més aporta a l’Estat i la darrera en inversió pública”. Traduït en números, vol dir que si Catalunya pogués disposar dels recursos que genera, en comptes d’un dèficit anual de 23.000 milions d’euros, tindria una balança fiscal positiva de 13.200 milions. És fàcil imaginar què es podria fer amb aquests diners en tots els àmbits, especialment els que han patit més retallades, imposades pel centralisme fiscal. Per tant, que no s’enganyin ni ens enganyin més. No és cert que Catalunya cauria en una pobresa absoluta o que els avis no cobrarien les pensions o no hi hauria diners per pagar les nòmines dels treballadors públics. També és cert que els primers temps poden ser difícils, perquè abans caldrà pagar els deutes pendents i a més regularitzar i estabilitzar l’economia. Per això, em sembla molt adient que les primeres reunions entre ERC i CiU tractin conjuntament els dos temes: economia i procés cap a la independència, perquè són inseparables. S’han de prendre mesures en tots dos sentits, tenint en compte que no n’hi ha prou amb estrènyer-se (encara més?) el cinturó, sinó que cal treure’s de sobre la rèmora de tantes persones que no tenen feina. Si seguim en la dinàmica que actualment imposa Madrid, la pèrdua de llocs de treball s’incrementarà encara més. Un descens de la producció comporta necessàriament un increment de treballadors passius, obligats a viure del subsidi d’atur. En qualsevol cas -i donada la complexitat de la situació econòmica de Catalunya- també hauríem de tenir present una veritat evident: pitjor que ara no hi estarem. A més, davant una situació difícil, els catalans no acostumem a esperar que les solucions ens vinguin de dalt. L’actitud de l’empresariat català -prou malmesa per la liquidació de les caixes i la disminució de petites i mitjanes empreses– ha estat sempre de buscar solucions imaginatives. Fins ara ens n’hem anat sortint. Només ens hem de desprendre de l’argolla que ens ofega i podrem respirar tranquils. No es tracta d’una aventura sinó d’una qüestió de supervivència. Josep M. Carreras