Les revolucions catalanes (s. XV)

L

Entenem la paraula revolucions com a tots els fets violents ocorreguts en la història de Catalunya des de final de l’Edat mitjana fins l’actualitat. En aquest context, impliquem des d’aldarulls revolucionaris, a guerres de religió, a enfrontaments socials, etc. Europa ha estat un paradigma revolucionari. Catalunya ha tingut en els temps moderns des del segle XV la increïble quantitat d’onze revolucions, Castella n’ha tingut nou, França set i Anglaterra tres. Com podeu veure, Catalunya porta el lideratge; el caràcter català porta del seny a la rauxa, moltes vegades de forma sobtada, sense necessitat de bases racionals, només impera el sentiment o l’emoció del moment. De la mateixa manera passem ràpidament del desastre dels resultats de la nostra emoció a la vida normal de treball i feina com si no hagués passat res, com va passar després de l’11 de setembre de 1714 quan l’endemà o als pocs dies ja obrien les botigues a Barcelona, com si la guerra i la presa de Barcelona ja fos cosa del passat. Segons Vicens Vives, la primera experiència revolucionària europea va ser l’alçament català del segle XV, també denominada Guerra civil catalana o enfrontament entre la monarquia catalano-aragonesa i les institucions catalanes. És difícil i complicat analitzar les causes i motors d’aquesta revolució, s’hi van barrejar molts fenòmens socials, com la lluita de les classes dirigents dels país contra la prepotència monàrquica a la qual no estaven massa acostumats. El Comte de Barcelona va ser un feudal més, entre la nombrosa classe aristocràtica durant l’Edat mitjana, i moltes vegades la monarquia catalano-aragonesa havia de claudicar davant la força de l’aristocràcia o noblesa. Aquesta classe dirigent, i a més molt endogàmica, ho va intentar amb el Compromís de Vilafranca, obligant el rei Joan II a demanar permís a la Generalitat per entrar en el Principat. Si a això hi ajuntem la lluita del poble menut per poder vèncer les oligarquies municipals i participar en el govern de les ciutats, i si també hi sumem la lluita de la pagesia contra els propietaris feudals i senyorials, anem a parar a una situació tan complicada que s’hi barregen aspiracions de diferents classes socials per sortir de l’anquilosament de l’època, les lluites de les classes dirigents per no deixar-se trepitjar per l’incipient poder absolut de la monarquia, i també hi podem incloure en no permetre les institucions catalanes intromissions reials i pèrdua de poder. Segons Vicens Vives els denominats ciutadans honrats, casta dirigent, creuen fermament allà en el 1420 que són els amos del país. Una majoria (no tots), més nobles i eclesiàstics de cert nivell, comparteixen el credo de la casta dirigent de les ciutats. Els menestrals es queixen de llur misèria que és conjuntural del moment; els pagesos s’apleguen a resistir per enfrontar-se als aristòcrates (guerres remença) i, com és natural, la monarquia rebutjada per les classes dirigents s’aprofita del suport que li demanen les classes populars en el seu enfrontament amb l’aristocràcia. Resultat: 10 anys de guerra civil, la Generalitat derrotada i Pau de Pedralbes que finalitza la contesa. Catalunya paga molt car el seu enfrontament amb la monarquia i el país queda devastat per molt de temps. Ferran II, fill del rei, quan encara príncep ajuda la seva dona a consolidar-la al tron de Castella, ell esdevindrà rei dels catalans a la mort del seu pare a la vuitantena. S’inicia la confederació dels dos regnes (Aragó i Castella) sota la monarquia dels Reis catòlics i la història s’escriurà diferent a partit de llavors. Fonts bibliogràfiques: Notícia de Catalunya, i altres llibres de Jaume Vicens Vives Galo Ball