Josep Soriguera Blanch
Advocat ICB. Director de IURIS TRIVIUM ADVOCATS
De resultes de l’estat d’alarma en què estem a causa del coronavirus, es donarà lloc a l’incompliment de molts contractes, fet que ja va passar a l’encara palpable crisi econòmica iniciada a finals de 2007, la qual va comportar la recuperació de la doctrina “rebus”, que ocupava un lloc marginal.
“Rebus sic stantibus” es tradueix com “estan així les coses”. Jurídicament implica que les estipulacions dels contractes poden modificar-se davant unes alteracions substancials de les circumstàncies que el van motivar.
Les sentències del Tribunal Suprem (TS) del 30 de juny i del 15 d’octubre de 2014 van ser rellevants en la clàusula “rebus sic stantibus”, que s’aplicava de manera summament restrictiva, inclús per por de posar en perill el propi sistema del principi “pacta sun servanta”, que és un dels principis dels fonaments del dret civil en matèria contractual, segons el qual el contracte obliga els contractants i ha de ser puntualment complert, sense excusa ni pretext.
Aquesta concepció, segons el magistrat ponent de les sentències, Javier Orduña Moreno, és totalment equivocada, no fent justícia a un instrument idoni per pal·liar les conseqüències reals quan hi ha una crisi imprevisible que pot afectar molts contractes i posa, per tant, en entredit el seu joc normal de la distribució de riscos i de les seves prestacions. La sentència va canviar la concepció, fent de la clàusula “rebus” un instrument normal, on realment el que és extraordinari no és l’aplicació de la clàusula “rebus”, sinó la pròpia crisi, el propi risc que suposa l’impeditiu del desenvolupament normal dels contractes.
Aquesta interpretació permet la flexibilitat de les parts; inclús abans d’arribar a un contenciós d’àmbit judicial, estableix un criteri de sensibilitat d’economia contractual d’adaptació a les circumstàncies de modificació per les pròpies parts durant el temps que durin aquestes, a fi que tant a nivell particular com públic, després que passi la crisi, no es perdi cap lloc de treball ni cap contracte.
Altra cosa és en l’àmbit judicial l’aplicació de la clàusula “rebus” on la part perjudicada pretén paralitzar el rigor de l’aplicació literal del contracte; és aquesta part que, pretenent una resolució justificada per aquests tipus d’esdeveniments, pot al·legar aquesta excepció, demanant al jutge una revisió del contracte des del punt de vista material, perquè s’ajusti a les prestacions, a les circumstàncies i al temps que duri la situació, o, en el seu cas, per oposar-se a les indemnitzacions per incompliment, sempre que el fonamenti pel propi principi de l’efectivitat dels contractes o el fonament causal de la causa-efecte.
En conclusió, encara que la crisi econòmica ha alterat el context social, el principi “pacta sunt servanda” segueix vigent, de tal manera que l’estat espanyol, a fi que els deutors puguin complir les seves obligacions contractuals, ha posat damunt de la taula més de docents mil milions d’euros a disposició dels afectats (caldrà veure la lletra petita), a fi de complir el que és un dels pilars del dret civil contractual. En definitiva, la doctrina “rebus” té un caràcter excepcional, entenent que aquest criteri protegeix la pau social que equilibra la societat actual
