El terme municipal de Santa Margarida de Montbui, de 27,58 km2, és situat al SW d’Igualada, a la dreta de l’Anoia entre les confluències de la riera de Tous, a ponent, i el torrent de Garrigosa, a llevant. Limita amb els termes d’Igualada i Jorba al nord, Sant Martí de Tous a l’oest, Santa Maria de Miralles al sud-oest, Orpí al sud i Vilanova del Camí a l’est. El territori és planer al sector septentrional i forma un triangle accidentat per la serra de Collbàs i la de la Portella, i pels extrems orientals de la serra de Miralles, on s’aixeca com una proa dominant el terme, el contrafort de la Tossa de Montbui. El 2020 el municipi tenia 10.225 habitants.
A la dreta de l’Anoia i unit pràcticament pel pont sobre el riu a la ciutat d’Igualada, hi ha el gran barri de Sant Maure, actual cap de municipi. El 1966 es consagrà la capella de Sant Maure, que el 1968 fou erigida en parròquia. El poble de Santa Margarida de Montbui, antic cap de municipi, al qual dóna nom, és situat a la part plana de llevant del terme, a 391 m d’altitud, a la dreta del torrent de Garrigosa i de la carretera d’Igualada a Valls. És un nucli compacte format a partir del segle XVII a l’entorn de l’església de Santa Margarida, bastida el 1614 sobre la primitiva església de Santa Coloma de Montbui.
L’establiment humà al municipi és documentat ja en època romana. El 1979 la secció arqueològica del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada portà a terme l’excavació d’uns vestigis iberoromans prop de Montbui que posaren al descobert les restes arquitectòniques d’un hipocaust romà. Entre els segles IX i XII, el seguit de carenes del sector meridional de la comarca anoienca formà una frontera armada contra els sarraïns al lloc on coincidien els comtats d’Osona i de Barcelona amb les terres veïnes, encara desorganitzades, de la conca del Gaià. Tota una sèrie de castells, com Montbui, Miralles, Claramunt, la Roqueta, Tous i Queralt, eren les principals fortaleses que guarnien aquesta divisòria amb la Marca Hispànica.
Església de la Mare de Déu de Gràcia
Església de planta basilical amb tres naus, capçades a llevant per tres absis semicirculars coberts amb voltes d’un quart d’esfera, que s’obren directament a aquestes naus, sense la interposició de cap arcada ni ressalt que faci la degradació entre aquests cossos d’edifici. Exteriorment l’edifici mostra una coberta a dues vessants amb lloses, que s’escampen per les teulades dels absis i formen filades concèntriques. Interiorment les naus es cobreixen amb volta. Cal destacar però, que les voltes de les naus són molt irregulars al llarg del seu recorregut, i segons el tram que ocupen adopten diferents perfils, que poden oscil·lar des d’un arc escarser, passant per un arc de mig punt, fins a convertir-se en segons quins trams en un arc de ferradura. Totes les voltes conserven perfectament les empremtes dels encanyissats de la cintra. Interiorment, les naus són separades per sis arcades de mig punt que es recolzen sobre columnes. Entre l’arc la columna s’interposen capitells tronco piramidals d’angles arrodonits, totalment llisos.
En l’edificació es poden distingir tres etapes constructives: la part de la nau que correspon a l’epoca pre-romànica, la part dels absis que es construí en temps de l’Abat Oliba i els elements adossats durant el segle XVI.
L’element més airós de l’església és el campanar d’espadanya de dues obertures, erigit posteriorment sobre el mur de ponent.
Emplaçament: Al cim del turó de la Tossa
Església de Santa Margarida
L’Església Parroquial de Santa Margarida de Montbui fou construïda el 1614 prop de l’antiga església de Santa Coloma, a la qual substituí. Es tracta d’un edifici de planta basilical i nau única coberta a dues aigües, que manté l’orientació tradicional de les esglésies amb la capçalera situada a l’est i l’entrada a l’oest. La façana principal es troba orientada a ponent i manca totalment de decoració pictòrica o escultòrica, a excepció del portal d’accés. La construcció és d’estil gòtic tardà, amb nau coberta amb volta de creueria i el presbiteri amb volta estrellada. El campanar és d’estil barroc, octogonal i coronat per una balustrada. Durant la Guerra Civil fou desmantellada i habitada com a garatge, destruint-se l’antic retaule barroc que era obra de l’escultor manresà Josep Sunyer.
Emplaçament: plaça Major del nucli antic de Montbui
La Vinícola
Es tracta d’una antiga destil·leria situada al peu de la carretera Igualada-Valls formada per diverses naus d’estil modernista en què el toxto vist fa d’element constructiu i decoratiu alhora. El conjunt arquitectònic és fruit de diverses fases constructives, la més antiga de les quals seria del 1905. Va començar sent una adoberia i posteriorment es reconvertí en una destil·leria de licors i magatzem de vins. Fou quan es creà la societat Vinícola SA que dona nom a l’edifici. Als anys 90 es va construir l’última nau i es va adequar com a seu de l’Ajuntament.
Emplaçament: carretera de Valls
Palau dels Comtes de Plasència
També anomenat la Casa Gran per les seves dimensions. És una construcció que data del segle XVII. Es tracta d’un edifici compacte, massis i la façana principal presenta una porta adovellada.
La casa encara té alguns elements de la primitiva edificació com és el majestuós arc escarser de l’entrada. De la planta noble cal destacar la galeria, profusament decorada amb temàtica paisatgística i l’oratori, que es construí l’any 1920.
L’edifici actual del Palau dels comtes de Plasència està lligat a l’evolució històrica de la família dels cavallers de Montbui entroncada amb els comtes de Plasència a començaments del segle XVI. L’entroncament dels Lanuza amb Montbui es produí a inicis del segle XVI per mitjà del matrimoni entre Claudi de Lanuza i Anna de Montbui, hereva del llinatge. I acabà el 1754, amb la mort del darrer Lanuza. La casa passà a mans del llinatge Dos Aguas fins el 1837.
Emplaçament: Plaça Major, davant de l’església.
