El municipi de Calaf té una extensió de 9,35 km2 i un cens de població de 3.656 habitants; es troba situat al sector septentrional de la comarca de l’Anoia i és el centre de la subcomarca de l’Alta Segarra o Segarra Calafina. El primer document on s’esmenta Calaf és de l’any 1015 quan el comte Ramon Borrell va donar a l’església l’indret per a la seva repoblació i al 1034 es parla ja del castell, que era propietat del Bisbat de Vic i els vescomtes de Cardona n’eren els feudataris. Les primeres notícies que tenim de la vila de Calaf són del segle XI i corresponen a un petit nucli de població a redós del castell. Ja en el segle XIII tenim documentat el mercat, activitat molt important en el desenvolupament econòmic de la vila. Del segle XIV coneixem el primer cens que és de 63 focs i és també en aquest segle quan comença la polèmica respecte la fira entre els senyors de Cardona que van donar permís per fer-la i el rei que no la reconeixia. Va ser el 1402 quan Martí I l’Humà va concedir definitivament el dret a tenir una fira a Calaf.
L’activitat econòmica de Calaf estava centrada en el conreu de cereals, però a partir del segle XVIII es diversifica: neix un important focus de comerç de gra que negocia amb Europa i Amèrica, s’instal·len farineres, comença a sorgir la indústria de les espardenyes i s’activa el sector tèxtil. Una conseqüència d’això va ser l’aparició dels traginers i un increment demogràfic important. Durant el segle XIX s’instal·len noves indústries i comença l’explotació de les mines de lignit, la fàbrica de ciment i les bòbiles i més modernament les granges de porcs i conills.
Plaça gran de Calaf
És un dels indrets més populars de Calaf, i els més rellevant des del punt de vista arquitectònic, històric i simbòlic. Va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 2003 per l’interès del seu conjunt històric. Es tracta d’una esplanada enllosada envoltada d’edificis de dos pisos i amb la planta baixa porxada. Les porxades no tenen un ritme determinat sinó que cada una respon a un esquema molt lligat a la façana de l’edifici que té al damunt. Els porxos estan formats per arcs de mig punt rebaixats que recolzen damunt de pilars quadrats. Els porxos es caracteritzen per embigats de fusta.
Els edificis què formen la plaça són d’una cronologia molt amplia, que va del segle XIV fins al segle XIX. Alguns destaquen per la seva qualitat de materials i la seva ornamentació, perquè eren les cases nobles de la vila.
Església de Sant Jaume i el Campanar
Església parroquial situada al centre de la vila de Calaf, al lloc que antigament ocupà la Capella de Sant Miquel. Es tracta d’un edifici d’una única nau de grans dimensions amb dotze capelles laterals situades entre els contraforts. Sota el presbiteri s’hi va construir la cripta de Santa Calamanda, de planta semicircular. L’edifici recull encara la tradició gòtica, visible especialment a la volta de creueria, però la seva construcció s’insereix dins l’època renaixentista, estil que es fa palès als murs, les pilastres i la cornisa perimetral de la nau. El campanar de Calaf és el més alt de tota la comarca, amb 56,60 metres d’alçada.
Emplaçament: L’accés es troba a la Plaça Gran.
Castell de Calaf
El conjunt que ens ha arribat fins avui ha patit diverses transformacions al llarg dels segles, des de la seva creació, decadència i restauració. En el moment de la seva construcció, s’alçà al cim d’un petit turó al nord del nucli urbà, on també s’hi va edificar l’església romànica de Sant Pere. El castell de Calaf es bastí al segle XI, però les restes que avui es conserven semblen correspondre a una edificació més tardana, probablement dels darrers segles de l’època medieval. L’estructura del castell és de planta poligonal, amb els cinc costats de mides diferents. Els murs, de grans carreus ben escairats, tenen un gruix que oscil·la entre els 270 i els 300 cm. L’estat de conservació dels murs i les torres abans de la restauració era força desigual, però en general totes les estructures presentaven un avançat estat de ruïna.
Emplaçament: : Es situa a la part més alta del nucli de Calaf. S’hi arriba des del Carrer Xuriguera.
FONTS: Patrimoni Cultural DIBA; “Esglésies Romàniques de l’Anoia” (Josep-Vicenç Mestre Casanova/La Veu); “Rutes per l’Anoia, història i art” (Pau Llacuna i Teresa Mascó /La Veu); Ajuntament de Calaf / Enciclopèdia Catalana
