La Dra. Ainoa Mateos és professora i pedagoga a la Facultat d’Educació de la UB i forma part del Departament de Mètodes d’Investigació i Diagnòstic en Educació. Forma part del grup de recerca GRISIJ. És coordinadora del grup d’innovació docent consolidat GIDC-InnovaSEIS i secretaria de la Comissió d’Igualtat de la Facultat d’Educació. Va néixer a Igualada i actualment viu a Santa Margarida de Montbui.
Ets professora a la UB. Quina és la teva especialitat?
Estic especialitzada en l’àmbit de protecció a la infància (infància en risc, acolliment familiar, etc.), parentalitat positiva i prevenció de la violència de gènere.
Què és el que més t’agrada de ser professora?
Ser professora a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona et permet tenir un doble vessant professional. Per una banda, soc docent a la Facultat i puc gaudir d’aprendre cada curs de l’alumnat que passa per les assignatures que imparteixo. És un luxe ensenyar però també aprendre del teu grup de classe. La meva faceta d’investigadora és en els mateixos àmbits que la docència que imparteixo, això em permet formar-me i aprendre cada dia dels meus àmbits d’especialització. No estar desconnectat de la realitat, poder parlar i explicar al teu alumnat els conceptes i les teories amb un peu a la realitat dona un valor afegit a la teva docència que l’alumnat valora positivament. Els pots apropar als discursos dels infants, per exemple, que estan al sistema de protecció a la infància. Nosaltres fem entrevistes, ens desplacem i parlem amb aquests infants, ens expliquen les seves experiències i treballem amb ells per millorar la seva realitat. No fem recerca per acumular coneixement, sinó per transformar i millorar la realitat de les persones. Fem una recerca social amb les persones, no sobre les persones.
Què és el que més t’agrada transmetre als teus alumnes?
La meva passió per intentar aprendre cada dia. Mai deixo una pregunta sense resposta, demano temps si no ho sé, però l’important és el compromís i l’aprenentatge continu. Crec que hem de ser honestos amb l’alumnat i en el meu cas, tinc la sort de donar la docència en els mateixos àmbits i temàtiques de la meva recerca, però sempre hi ha coses a aprendre.
Quins són els teus valors?
Penso que impartir docència ha de ser un exercici vocacional, has de tenir compromís i responsabilitat. L’alumnat que arriba a la Universitat ha fet un esforç per ser allà, igual que les seves famílies.
Investigues sobre la protecció de la infància i la prevenció de la violència de gènere. Per què és tan important conscienciar el col·lectiu de joves?
Respecte a l’àmbit de protecció a la infància crec que la societat cada cop està més sensibilitzada amb el maltractament. Potser, encara una mica més sensibilitzada amb el tema de gènere per la visibilitat pública que s’ha intentat donar al tema en els darrers anys, però encara falta molt per fer en l’àmbit de la infància i adolescència. Amb això no vull dir que no sigui important visibilitzar en cara més els casos de violència de gènere, ni molt menys. Sinó que en el tema de maltractament infantil, per exemple, la societat en general no sé fins a quin punt és conscient dels casos que tenim. Potser veuen la punta del iceberg, però sota d’aquest hi ha molts casos. Falta fer pedagogia sobre què és una situació de risc per als infants i adolescents; què i com treballen els serveis socials; que els serveis socials no “roben” infants a les famílies, etc.
Respecte a la prevenció de la violència de gènere crec que és important començar a abordar-ho a edat primerenques. No es tracta només de parlar de “violència” sinó de tota l’estructura patriarcal que sustenta que es donin aquestes situacions de desigualtats de gènere i violències. S’ha avançat molt amb els moviments feministes però encara hi ha molt camí per recórrer.
Quins projectes investigues actualment?
Totes les meves recerques i contractes de transferència del coneixement estan vinculats a la protecció a la infància, la parentalitat positiva i/o la prevenció de la violència de gènere (inclou la part de l’educació afectiva sexual; la diversitat, el gènere, etc.). Són els meus àmbits de recerca i docència i procuro mantenir-me sempre en aquestes línies de treballs.
Les realitats socials van canviant i per tant, hem d’adaptar-nos no només en continguts sinó també en com fem la recerca, les teories des de les quals treballem, etc.
Parlem de perspectiva de gènere. Quina diferència hi ha entre la categoria “sexe” i la categoria “gènere”?
La categoria «sexe» fa referència a les característiques biològiques, fisiològiques i cromosòmiques que ens defineixen en el moment de néixer com a sexe femení, sexe masculí o intersexe. La categoria «gènere» correspon a una construcció social de característiques, atributs i activitats associades a un sexe o a un altre en cada moment històric. Aquesta visió dual i excloent del «ser home» o «ser dona» no representa la diversitat d’identitats de gènere de la nostra societat. Parlar de perspectiva de gènere és molt més que parlar de “sexe i gènere”.
La perspectiva de gènere és una categoria analítica o un posicionament crític de la normativitat heterosexual i patriarcal. Ens permet dissenyar accions, polítiques, etc. sensibles al gènere per superar, així, una mirada androcèntrica i heteronormativa. També ens permet qüestionar-nos els estereotips de gènere i trencar els patrons i estructures reproductors de desigualtats. Es tracta d’una qüestió d’ètica i justícia social.
Quina creus que podria ser la solució a la falta d’informació quant a les relacions interpersonals, la perspectiva de gènere, la diversitat…?
No crec que sigui tant un tema de falta d’informació (potser en alguns casos sí) sinó més de sensibilització. Els canvis d’actitud no es donen d’un dia per l’altre. Hem viscut molts anys amb un sistema social, econòmic, polític… patriarcal. Aquesta estructura patriarcal, basada en una mirada androcèntrica del món, ha estat la base amb què hem viscut, crescut i ens han educat. Trencar amb això requereix temps i la implicació tant d’homes com de dones.
Creus que l’educació actual en adolescents té un enfocament adient a la perspectiva de gènere o el sexe?
Penso que s’ha avançat, que cada cop som més conscients de la necessitat d’educar amb una mirada de gènere, però l’escola o els centres de secundària no són impermeables a la societat. Aquests centres es configuren per persones de la nostra societat, docents majoritàriament compromesos amb la igualtat però encara falta més cultura i treball interdisciplinar amb mirada de gènere. Les lleis avancen per anar més enllà de la coeducació i promoure una educació amb perspectiva de gènere als centres educatius, però, per a això, també calen persones formades amb aquesta mirada.
A part de la perspectiva de gènere, què creus que pot ajudar a prevenir la violència de gènere en les relacions?
La clau està en l’educació. Hem d’educar des de la infància amb mirada de gènere, adoptar una mirada inclusiva. La violència de gènere no és una conducta innata. El masclisme, la violència, les actituds LGTBIQ+-fòbiques, etc., són actituds i comportaments apresos.
L’educació és la clau per desmuntar un sistema patriarcal que, malauradament, tot i els grans avanços que s’han fet, encara hi ha detractors que entenen el feminisme i la igualtat com una pèrdua de poder dels homes i una guerra entre sexes.
Com a societat, què podem fer per estar més sensibilitzats vers la perspectiva de gènere?
Opino que cal més pedagogia feminista. Trencar amb la falsa idea que les feministes lluitem contra els homes, que volem que perdin privilegis i nosaltres tenir-ne més que ells. No volem ni guanyar ni perdre privilegis. Volem que totes les persones, amb independència del seu sexe, gènere, identitat, orientació sexual, tinguin els mateixos drets i oportunitats (no només legals, sinó també reals). El feminisme pretén desafiar les estructures patriarcals que ens limiten a homes i dones.
Volem ser lliures per ser i estimar a qui vulguem, viure la vida des del respecte i la tolerància, lliures de violències, discriminacions i desigualtats.
Com a dona, t’has trobat durant la teva carrera professional amb situacions masclistes?
Situacions que podem catalogar com a masclistes es viuen en tots els contextos, incloent la feina. En el meu cas, i afortunadament, amb les persones que he treballat i que treballo en el meu dia a dia, colze a colze, no he viscut situacions discriminatòries. Però si que es cert que des de que vaig començar en la Universitat fins avui dia, s’han donat un progrés que crec que cal destacar de forma positiva. Quan vaig començar a la Universitat fa 17 anys, la presència de les dones era més limitada en aquelles posicions més elevades en la piràmide universitària. Actualment, això comença a estar més equilibrat.
Ets mare. Durant el teu embaràs, lactància i primers anys de la teva filla, vas tenir una resposta justa i adient pel que fa al dret laboral de les dones embarassades?Si parlem a nivell legal, la resposta es sí. Vaig tenir els meus drets i els vaig poder gaudir, tot i que, al meu parer van ser insuficients. Lo legal no sempre equival amb la vivència personal d’allò que realment necessites o que trobes que seria just. I com jo, suposo que aquesta seria la resposta de qualsevol mare treballadora, amb independència del lloc de feina. Per què tinc el sentiment d’una resposta insuficient? Per què tenim jornades laborals que no s’ajusten a les jornades escolars; per què tot i que es te en compte les baixes per maternitat, l’exigència a la Universitat per mantenir la teva carrera acadèmica són summament elevades i això et fa que, hagis de sacrificar alguns moments de la teva maternitat per poder mantenir el ritme de currículum que et demanen. En el meu cas, i ho vull remarcar especialment, he pogut sostenir la meva carrera acadèmica i promocionar, juntament amb la satisfacció de ser mare, gràcies a l’ajuda inestimable del meu pare. Sense ell, la meva parella i jo ho haguéssim tingut molt més complicat.
Actualment, vivim en una societat on els prejudicis i les etiquetes van per davant de les persones. Com ho podríem evitar? Com podem fer-li front?
Tot i repetir-me, els prejudicis i les etiquetes es desmunten des de l’educació. L’educació a les escoles, a la família i a altres espais educatius (per exemple, de l’educació no formal, com ara extraescolars). Tot no pot recaure en l’educació formal, tot i que passin bona part del temps a l’escola, la família ha d’assumir un rol important. La família és la primera institució socialitzadora en la que es desenvolupen els infants. La segona, és l’escola. Per això, ambdues institucions han d’anar en una mateixa línia. Educar amb perspectiva de gènere.
Trencar amb estereotips de gènere no es valora socialment igual en totes les situacions, i per tant queda molt per avançar. Per exemple, actualment està ben vist que una noia jugui al futbol (comencen a quedar lluny aquells comentaris sexistes sobre la incapacitat de les dones per jugar a futbol -com a mínim tan bé com els homes-, o etiquetar-les de “marimacho”), especialment ara que tenim unes referents femenines que han aconseguit una fita històrica, guanyar un campionat mundial. Socialment aquest fet ja comença a estar acceptat i fins i tot valorat. En canvi, un nen que vulgui maquillar-se o pintar-se les ungles, encara avui dia no és acceptat per una part de la societat i encara genera burles o discriminacions. Ser dona o ser home, què és femení i què és masculí…. això són constructes socials.
El masclisme ens limita a tots i totes. Ens obliga a estar i ser d’una determinada manera, a viure encorsetats en un sistema tradicionals de rols en funció de si un persona neix home o dona. El feminisme, i les feministes, lluitem per trencar aquestes estructures patriarcals, androcèntriques i heteronormatives que ens limiten com a persones. És una qüestió de ètica i justícia social
