Aquest article ve a compte d’un encàrrec que em va fer un bon amic meu que, pel que es veu, em segueix en els articles que La Veu em publica, cosa que li agraeixo.
Ell, jubilat, em va dir:
– Per què no parles de les pensions?
– No pateixis -li vaig contestar-, que tu no tindràs problemes.
– Doncs parla d’això -va respondre ell-, que quedarem tranquils.
Quant a les pensions, el primer que hem de tenir present és que n’hi ha de dos tipus: la contributiva, que depèn de la Seguretat Social (SS), i la no contributiva, que és per la subsistència de les persones necessitades, traspassada a les comunitats autònomes.
En la primera, tal com el seu nom determina, cobres pel que has pagat quan compleixis els requisits que la SS té establerts; la segona és per a aquells ciutadans que, trobant-se en situació de necessitat protegible, manquin de recursos suficients per a la seva subsistència en els termes legalment establerts, encara que no hagin cotitzat mai o el temps suficient, almenys durant els últims 15 anys, que és el període mínim per rebre el 50% d’una pensió de nivell contributiu (SS).
El recurs econòmic més important de les pensions contributives són les cotitzacions de les persones obligades, treballadors i empresaris, i en segon lloc les aportacions de l’Estat.
Dit això, òbviament, per no pagar les pensions hauria de fer fallida l’Estat; altra cosa és que s’estan fent mans i mànigues per allargar l’edat de jubilació i endurir les prestacions.
Per què? Des de l’any 2011 les cotitzacions esmentades no cobreixen les despeses de les jubilacions, l’Estat aporta la resta per cobrir el dèficit; l’any passat, el 2020, els ingressos en milions d’euros de la SS van ser de 152.044,23, i les despeses de 171.883,93. L’Estat ha aportat els quasi 20.000 milions d’euros que faltaven.
Actualment, per cada jubilat hi ha 1,93 persones que cotitzen a la SS, sent l’òptim 2,5 persones per cada jubilat, d’aquí el dèficit actual, però el problema són les previsions de futur. El 2050 es preveu que per cada 1,5 persones que cotitzin hi hagi un jubilat, amb la qual cosa l’Estat hauria d’aportar un dèficit exorbitant, d’aquí que es busquin solucions.
Aquestes solucions, entenc, no són l’acord que van firmar el passat 1 de juliol entre el govern i les forces socials. Aquí el que s’ha pretès és mantenir el poder adquisitiu dels pensionistes en eliminar el factor de sostenibilitat de la reforma del 2013, que suposava una devaluació de les pensions en termes reals, per una revaloració respecte l’IPC, blindant-lo quan sigui negatiu.
De solucions de futur n’hi ha moltes: des d’augmentar els sous, (augmentarien les cotitzacions), fomentar la immigració (augmentaria el número de cotitzacions) fins a la que s’ha dit, allargar l’edat de jubilació i endurir les condicions…
No sé qui donarà la solució, si el nou govern de Madrid o les directives que ens enviïn des de de Brussel·les, tenint en compte que el problema de fons és que a Espanya hi ha una taxa d’atur del 16,2 % (INE) i un 39,9 %d’atur de menors de 25 anys, sent líders d’Europa!
