Nul
N

PAM19. BERRIOZAR (NAVARRA), 20/11/2011.- Imagen de los votos nulos en una de las mesas electorales durante el recuento de votos de las elecciones generales, tras el cierre de los colegios electorales. EFE/Villar López
26 de maig de 2023

Aquesta setmana podríem començar amb aquell exercici, que ja hem fet altres vegades, de demanar-vos que endevineu de quin mot prové el nostre protagonista, i segurament tindria gràcia, perquè, tot i que costa d’imaginar-s’ho, després quan ho esbrines li trobes tota la lògica del món.

O sigui que salto directament a la solució: nul prové del llatí nullus, ‘ningú, cap, nul’, el qual al seu torn és l’aglutinació de ne i ullus, ‘cap, algun’. És a dir: de no. Per a certes coses els nostres ancestres eren molt racionals, i la negació la van fabricar a partir de la lògica: ne oinon volia dir, literalment, ‘no un’, però després, a l’hora de crear derivats, el ne va continuar tot sol, i és per això que tota la família de la negativitat, que tampoc és que sigui gaire abundosa, parteix d’aquesta síl·laba. Començant, per cert, per un verb i un substantiu que ara s’estilen tant com desnonar i desnonament, i seguint per ningú, format a partir de la composició nec unus, ‘ni un’.

Aquests tres són els derivats vulgars. Ja he dit que es tracta d’una família poc nombrosa, tot i que la branca culta ho és una mica més. I penja tota ella precisament del nostre prota. De nul en davalla el verb anul·lar, generador d’anul·lació, anul·lable i tres o quatre mots més de baix rendiment; i els dos que completen la colla, l’adverbi nul·lament i el substantiu nul·litat, tal vegada el més interessant gràcies a l’ús pejoratiu: “Es creu ésser un gran escriptor i és una nul·litat”, ens dona el GDLC com a exemple. Tot i que jo trobo més atractiu, formalment parlant, al més modern nul·lípar/a: ‘que no ha parit’. Una paraula pertanyent exclusivament al llenguatge específic de la medicina, perquè a ningú li passaria pel cap, en una conversa informal, descriure una senyora que no ha tingut fills com una “nul·lípara”. Això sí que semblaria un insult, segurament.

Atesa la tradició secular d’aquesta columna, no seria lícit defugir l’associació d’idees entre el vot nul, que naturalment és el que l’ha inspirada, i la magresa de la família. Una interpretació factible seria que aquesta opció té poc recorregut i genera ben poca cosa; és a dir, en el fons ell mateix s’estaria descartant com a opció de vot. No seré jo qui digui a l’amable lector què ha de fer o deixar de fer amb la seva responsabilitat política, però també és cert que aquest diguem-ne nihilisme democràtic encaixa molt bé amb l’esperit de fi d’etapa (o de fi d’era, més aviat) que estem travessant. Un missatge de canvi d’època que, amb el cor (de filòleg) a la mà, no em veig amb ídem de contravenir.

Deixa un comentari

L'Enquesta

Creus que Igualada necessita més carrils bici?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta