Nóos en doneu vergonya?, per Eduard Creus

La corrupció és un fet que ha estat present a la societat, des dels seus inicis. Ja sigui en major o menor escala, però sempre hi ha algú disposat a parar la mà i mirar cap a un altre cantó. Hem vist sovint com a països on els seus habitants viuen en una imminent pobresa, els dictadors que els governen i els membres dels seus gabinets neden en la més encebada opulència. Les vegades en què alguns d’aquests cabdills han estat enderrocats, és esfereïdor veure les desmesurades riqueses que havien acumulat a base de robar als seus subjectes, i els milionaris comptes que posseïen en bancs estrangers. Viure en un estat que es troba sota els auspicis d’una aparent democràcia o d’una economia capitalista, no és cap garantia per evitar aquest fenomen. Els casos de Rússia i la Xina, en són una mostra. En aquests països, les màfies subornen al govern, a la policia, a funcionaris… Només han de parar la mà i mirar cap un altre cantó. Amb la proliferació de brivalls que s’instal·len al nostre país per blanquejar les fortunes obtingudes en negocis obscurs, ja han començat a aparèixer casos de presumpte corrompiment a casa nostra. El de l’alcalde de Lloret de Mar és un cas típic de qui sembla haver cedit a la temptació. Com he dit al principi, el que vulgarment es coneix com “untar” no és res de nou. Ha sigut i seguirà sent-hi, però quan es tracta d’enganyar i robar, llavors ja agafa un altre caire. El tristament espoli del Palau de la Música, i dic trist perquè no hi res pitjor que descobrir com algú aparentment mereixedor de tota la confiança, no ha tingut cap escrúpol en furtar tot el que li ha vingut de gust i més, va ser un dels primers en sortir a la llum. El que em sembla més greu, pillatge a part, és la facilitat amb què el Sr. Millet i els seus coŀlaboradors van saquejar les arques d’una entitat com aquesta. Aquest desvergonyiment s’ha tornat a fer palès amb l’afer protagonitzat del duc de Palma, Iñaki Undargarin i el seu soci Diego Torres, que novament han desviat fons de diner públic cap a les seves butxaques. Malgrat voler convèncer que no és sinó un testaferro, jo m’inclino per aquella dita que diu “quan els gossos lladren, alguna cosa senten”. Amb aquestes accions indecoroses queda en evidència que el fet de pertànyer a segons quins estaments o, ocupar certs càrrecs públics de confiança, no és ni molt menys garantia d’honorabilitat i de transparència. Ningú es qüestiona sobre el fet de què l’espòs de l’infanta Cristina posseeix suficients recursos econòmics per viure còmodament, sense la necessitat d’haver de confiscar el que anava destinat a ajudar als que vertaderament ho necessiten. Un escàndol similar al que temps enrere va esquitxar l’exprimer ministre italià, Sílvio Berlusconi, l’està vivint ara el president del govern espanyol, amb l’afer Barcenas. De negar-ho tot rotundament, el Sr. Rajoy ja ha començat a acceptar que alguna petita cosa sí que hi ha. Tot i estar ben parapetat al darrera de la devoció messiànica que li professen les seves deixebles, les senyores de Cospedal i Saenz de Santamaria, que alhora tampoc es lliuren de les sospites, no tindrà més remei que donar la cara si no vol que l’extresorer del seu partit l’arrossegui en la seva caiguda. Les negacions i creuaments d’acusacions mútues que s’han produït en els darrers dies, són un signe evident de l’ofegament causat pel que cada vegada esdevindrà un cercle més estret. Ells (el Partit Popular) que s’autoproclamen garants de la rectitud, i que no dubten en segar qualsevol vora que sobresurt de la línia que ells marquen, estan quedant en evidència i aviat se’ls acabaran els asos que tenen amagats al puny de la mànega. No obstant això, aquesta majoria absoluta de la qual sempre fan gal·la serà novament l’eina que utilitzaran per tirar terra a sobre i mirar sortir-ne impunes. Ara bé, tot i que es demostrés el contrari, d’aquí fins a la dimissió encara els quedarà un llarg camí per recórrer. Eduard Creus