Muntanyes Russes – Pere Prat

M

La millora que gaudeixen uns pocs, diuen que ha de ser l’esperança de tots. Però el ciutadà segueix preocupat cercant estabilitat, que vol dir tenir feina i recursos per desenvolupar la pròpia activitat. Veu amb preocupació que poc el beneficia tot això del que es parla. Sap que les polítiques del BCE no li faran arribar crèdits a la seva petita empresa o ajudaran que el seu fill -amb dos títols universitaris, màster i varis idiomes- trobi una feina digna, d’acord amb les seves capacitacions. La vida econòmica i ciutadana -que sol demanar estabilitat i horitzons d’esperança- es troba davant moltes incerteses. Tot va molt de pressa i dóna la sensació que tot s’improvisa. Els resultats de les eleccions europees, amb  la “sorpresa” de ‘Podemos’ han encadenat l’abdicació del Rei, la crisi del PSOE i del PSC. En Pere Navarro havia demanat el relleu del cap de l’Estat. Aleshores es va tractar com la bogeria d’un il·luminat i ara la monarquia diu que s’ho estava plantejant. Encara s’estan paint les accions dels ocupes de ‘can Vies’, la revolta del taxi i les tensions a CiU amb Josep Antoni Duran i Lleida. I s’està en plena ebullició la tria del nou president de la Comissió Europea i la qüestió d’Escòcia. Mentre, augmenta la bipolarització social i la fragmentació política. Tothom parla d’un futur parlamentari que segurament obligarà a acords a la italiana. De nou la sortida de la crisi ha passat a ser un problema subsidiari. Ara l’atenció està en si s’ha de ser constitucionalista o no. I en cada bàndol s’hi aixopluguen forces de signes ben diversos. A Catalunya, CDC, ERC, l’ANC i l’Omnium Cultural, que miren de donar visibilitat internacional a la situació. UDC no sap si ha d’estar amb el seu líder o recolzant la consulta. I ja no diguem el PSC. I la resta, que es creia un bloc guanyador, s’adona que té un percentatge de vots esquifit. I Felip VI, que hauria de ser un símbol, se li demana que aporti una estabilitat i unes solucions que constitucionalment no li pertoquen. A més, les xarxes socials, més ràpides i participatives que la premsa tradicional, exciten les posicions d’uns i altres. I sovint forcen el poder a escoltar i a acceptar propostes per evitar aldarulls o mals majors. Donen veu i poder, per generar o alentir moviments per canviar les coses. És evident que el soroll mediàtic, substitueix a vegades les votacions. S’utilitzen les enquestes per anticipar els sentiments i decisions sobiranes del poble, intentant que la revolució social es faci absoluta i inevitable, si no s’escolten les seves demandes. Perquè les reivindicacions sempre són una exigència d’allò que és de justícia i les peticions són acciones concretes que es volen i es desitgen (però que s’acaben exigint a qui ens adrecen). Cada vegada s’entén menys que els organismes i les organitzacions públiques o privades no escoltin el que es demana. I ja no s’accepta que no siguin sensibles als sentiments socials i orientades a la millora del fi comú. Cada dia hi ha més exigència i s’abandona la queixa estèril (que l’únic que feia era augmentar la desmotivació). Ara es cerca una dinàmica crítica que retorni el protagonisme col·lectiu que sempre hauria d’haver estat a tots els nivells. Per això no s’avançarà com a societat fent més precària la qualitat de l’ocupació i abusant de les relacions laborals. És necessari sortir de la desafecció afectiva que ha arribat amb la  crisis i s’ha instal·lat arreu. Per això s’ha de destriar reivindicació i queixa. Per això cal compromís, claredat i transparència. I s’haurà d’utilitzar la consciència crítica per rebutjar tot allò que no és com hauria de ser. I és lluitant per aquesta millora que serem capaços de sortir d’aquest atzucac. Tot depèn de nosaltres. De la nostra veu i del nostre vot.  Perquè  podem. I no és un eslògan, ni el nom d’un partit. Però s’ha d’actuar amb convicció i fermesa per evitar els vaivens d’aquelles muntanyes russes que no va enlloc. Cal deslliurar-se de la sínia i agafar un bon vehicle que ens porti al nostre destí. Pere Prat