Emplaçada al departament dels Alps Marítims, en ple cor de la Ribera Francesa, en el que havia estat una vella població de La Ligúria, a la vora del golf de La Napoule, i per sota del massís de L’Esterel, Canes ocupa una situació incomparablement prodigiosa en el marc de tota la demarcació de la Costa Blava; sobre la qual s’hi imposen una successió de turons que li regalen -tot sigui dit- un clima generosament amable durant tot l’any.
Si bé és mundialment coneguda per ser la seu de famosos festivals entre els quals destaca el Festival Internacional de Cinema, que puntualment se celebra any rere any a la primavera, no és menys coneguda per ser una de les destinacions turístiques més cèlebres de la Costa Blava. A banda del seu reclam privilegiat, als nostres dies, dels seus orígens ben poc se’n sap; de manera que, més enllà de les tenebres de l’Edat Mitjana, la seva història et convoca a mitjans del segle XVIII quan va guanyar prestigi per acollir la residència d’hivern de un notable canceller anglès, Lord Henry Brougham and Vaux, que va contribuir -de comú acord amb els mandataris de l’indret- en la construcció d’un colossal dic al voltant del nucli antic. Tot seguit, altres membres de l’aristocràcia britànica es van sumar a fer de Canes en una exclusivitat del refinat turisme de la jet-set internacional.
Tanmateix, en tant que una recòndita i gairebé desconeguda població de pescadors la història dels quals estava estretament vinculada a les Illes de Lerins, Santa Margarida i Sant Honorat, bellament emmirallades sobre les serenes aigües de la Mediterrània, aquest emplaçament va donar vida a un petit port comercial, amb una història llargament silenciada ja des dels diferents episodis de colonització grega i romana, fins que ben entrat el segle VIII va convertir-se en una mena de seu papal autònoma. Després vindrien les ocupacions sarraïnes que van transformar el que havia estat el vell monestir en una mena de plaça forta quasi infranquejable. Amb el temps, tot i diferents intents d’emancipació, Canes va esdevenir una pretensió de comuns interessos francesos, italians i austríacs; i, no va ser fins ben entrat el segle XIX que, sota el domini francès, passaria a ser un dels llocs preferits per aristòcrates, banquers i artistes d’una daurada bohèmia. De llavors ençà, nombrosos congressos i una vida turística intensa la popularitzarien com a una ciutat de moda, aquell absolut bulevard de fama internacional que abraça tota una badia de més de tres quilòmetres que s’estén des del Port Vell fins al Palau de Congressos o Festivals, passant per l’esplèndid Ajuntament. En aquest entorn de platges d’uns brillants ocres i d’un espectacular port recreatiu es desenvolupa un selecte ambient mariner que té el seu màxim exponent a la famosa Croisette, assentament dels edificis més luxosos, hotels i botigues de les grans marques; actualment, punt de trobada a més del turisme anglès de l’elit alemanya, suïssa i russa, tota una esplanada guanyada al mar sumptuosament enjardinada que s’estén cap al nord a través del popular carrer d’Antibes.
Tot i això és el seu nucli antic, al promontori de Le Suquet, el punt que li confereix la imatge més poblatana i entranyable, on la famosa Torre del Castell de Le Castre apunta a ser el monument més representatiu de la bella Canes, alhora un inequívoc punt de referència de la vella vila marinera i del seu veinatge.
Des d’aquí, enmig d’empinats i pintorescs carrers de sensuals traçats, descobrir Canes, amb les seves antigues muralles, és un magnífic espectacle que -de retruc- et regala unes meravelloses panoràmiques, no escatimant però una visita al Castell de Le Castre i a l’església de Nostra Senyora de l’Esperança, una obra mestra del gòtic francès dels pobles de mar. En aquest entorn, la plaça de Le Castre, vorejada per les restes de les velles muralles medievals, et convida a una de les millors estades per la vella i captivadora Canes, certament la més desconeguda.
