George Orwell explicava que un dels pitjors moments de la seva vida va ser quan va matar un elefant. L’escriptor anglès i autor d’Homenatge a Catalunya havia exercit, òbviament a contracor amb els seus ideals anarquistes, el càrrec de policia colonial a Àsia. Allà s’havia vist obligat a fer front a un elefant que s’havia escapat i que sembrava el pànic pels carrers. Primer va tractar de dissuadir el paquiderm per les bones, a crits i amb gestos. Però quan l’animal va ferir una persona es va veure obligat, com a figura d’autoritat que era aleshores, a dissuadir la bèstia de forma més dràstica. Va agafar un fusell. No tenia intenció de disparar-li. El que volia era descarregar una ràfega de trets a l’aire i esbandir els carrers, cada cop més plens. Va anar cap a l’animal i cada cop duia més gent darrere seu. Un cop davant l’elefant va comprendre que no tenia més remei que disparar-li, ja que lògicament aquest no s’avenia a raons i no hi havia altra manera de fer-lo fora. No podia triar. Va matar l’animal i la multitud el va aclamar com un heroi. Però ell se sentia l’home més fastigós del món.
L’anècdota ens ve a mostrar com a vegades una persona es veu obligada a prendre decisions que mai hauria donat per bones segons els seus ideals. Condicionades per les circumstàncies, les millors persones, fins i tot les més idealistes, es veuen obligades a solucions pragmàtiques que no són desitjables a priori. També que un cop hem agafat el fusell som presoners de la seva endimoniada lògica. La de les bales. Que quan ens enfrontem a la naturalesa bestial de l’existència no som més que una peça més de l’engranatge cíclic de la vida. El deure es revela davant l’home com una obligació quasi divina (el Dharma en diuen els hindús) a la qual hom no pot sostreure’s. Comprendre que el món a vegades no necessita un heroi sinó un monstre és un aprenentatge que només podem fer a través de la ficció i la metàfora. D’altra manera correm el risc de perdre la nostra estabilitat mental i la nostra humanitat. En tota gran crisi vital una part de nosaltres ens és arrabassada i una altra de nova ens és concedida.
Bernat Roca
