Madrid – Jaume Singla

Quan era escolà a Santa Maria, havia escoltat als vicaris dir a l’arxipreste mossèn Genís Padrós, que una visita al Vaticà faria perdre la fé als catòlics, al posar-los davant les immenses riqueses que atresora la cúria. Posteriorment he tingut ocasió de visitar el Vaticà i realment l’exhibició -gens impúdica, per altra banda- em desperta ganes d’un sincer debat, més encara quan es veu que la pobresa creix i creix en la nostra societat. Amb tot, veure aquell luxe i riqueses, no em desperta ganes de participar més del que ho faig en la vida litúrgica. Cosa semblant em generen les visites a Madrid. La capital d’Espanya està trufada d’edificis governamentals dedicats a ministeris, delegacions, instituts oficials, agències, ambaixades i altres “equipaments” pagats amb els diners dels contribuents. Des de la primera visita -fa dècades- vaig començar a perdre la confiança en l’Estat Espanyol. Penso que tot i que en èpoques de bonança sigui possible mantenir tanta estructura improductiva, és una bestiesa seguir-ho fent, només per la inèrcia del propi estat. Quan som en l’enorme crisi econòmica i de valors on ens trobem, és un suïcidi. Fa anys vaig visitar el “Instituto Nacional de Prevision y Seguridad en el Trabajo”. Un edifici amb potser tres mil funcionaris, dedicat a preservar la seguretat dels treballadors. No cal citar els índex de sinistralitat laboral espanyols, que només s’han reduït amb la pèrdua de llocs de treball experimentada els darrers anys. No sé pas si aquell “Instituto” segueix existint però per estalviar de buscar-lo, us recomano una visita -es pot virtualment per internet- al Ministerio de Fomento. Es tracta d’una mola de ciment de centenars de metres de façana, a vessar de directors generals, secretaris, sotssecretaris, caps de gabinet, caps de secció, ordenances i milers i milers de funcionaris de diferents rangs. Tots ells amb el seu despatx, la seva taula, la seva línia telefònica, el seu ordinador i alguns amb la Visa Oro “para gastos imprevistos y agasajos” a càrrec del pressupost de l’Estat. Per no parlar d’altres ministeris o fer una disquisició sobre la utilitat del de Cultura o el de Defensa. Per si tot això fos poc, cal recordar que cadascun dels ministeris té una delegació a totes les 51 capitals de província. Pensar en què fan els milers de funcionaris de Fomento quan no hi inversions, em revela que a Madrid domina una concepció noucentista del que ha de ser l’estructura de l’Estat. I si parlem de la figura decrèpita del monarca i de la presumpta corrupció a la seva família, és per plorar. Però no és moment de plorar. És moment de resistir-nos a seguir subvencionant aquest estat de coses. Aquest és un camí insostenible, on Catalunya no hi té futur perquè s’enfonsarà pel pes mort d’un estat caduc, abusiu, suïcida i anticatalà. O Espanya es transforma ràpidament i profundament o deixarà d’existir, mal que els pesi als espanyolistes irreductibles. Jaume Singla