“Salut!”, diem mentre aixequem les copes per brindar. La salut és un valor importantíssim, que qui més la valora és aquell que sap què vol dir no tenir-ne. L’aspecte més desconegut de la salut és la salut mental, ja que aquesta esta carregada de pors i prejudicis que componen el que s’anomena ESTIGMA.
Haver de viure sense poder controlar les propies emocions, suportar la intrusió de pensaments desagradables o no saber com relacionar-se amb les persones del voltant, ja és prou complicat com per a sobre haver de carregar amb el pes de l’estigma. Malalties com càncer, lupus o esclerosi múltiple, desperten en l’entorn de les persones que les pateixen un fort sentiment de compassió i generen ganes de poder ajudar a la persona a
“El problema de l’estigma és que s’alimenta a sí mateix”
suportar el seu malestar. Per què no passa el mateix amb malalties com esquizofrènia, trastorn obsessiu compulsiu o trastorn bipolar? Efectivament, no passa el mateix perquè planen en l’inconscient col·lectiu idees com que les persones amb trastorn mental son perilloses, o que alguna cosa han fet per a que els hi passi, o que si s’esforcessin una mica més, deixarien de fer tonteries. El problema de l’estigma és que s’alimenta a sí mateix; ja que fomenta la exclusió social i aquesta, el desconeixement de la realitat de les persones amb aquest problema.
La solució és simple: Parlar-ne obertament amb franquesa i sense tabús ni pors. Cal saber que parlar amb una persona dels seus problemes de salut mental no té perquè empitjorar les coses, ni suposa parlar de cap tema escabrós ni esfereïdor. Una persona ha de poder explicar amb la mateixa tranquil·litat que té hora demanada psiquiatre com al cardiòleg. Quan això passi la nostra societat haurà fet un pas endavant cap a la maduresa.
GLÒRIA FITÉ
