Davant d’una carta natal i a partir de les posicions i aspectes dels planetes situats en la carta astral, que és un mapa, una promesa –no sempre acomplerta-, un mandala ple de símbols i possibilitats, es poden formular moltes preguntes. Però quines serien les més importants i essencials, les que la carta pot respondre a partir d’un diàleg amb la persona a qui se li llegeix la carta. Sovint es demana a l’astrologia que resolgui aspectes amb una infal·libilitat absoluta, cosa que en la meva opinió no pot fer per vàries raons. Ni prediccions que estan més enllà dels límits humans. No som Déus i ja hi hem jugat massa a ser-ho. Sóc del parer que l’astrologia sense un coneixement de disciplines humanístiques com la filosofia, la mitologia, la història o la psicologia, es fa més pobre i sobretot incomprensible als no iniciats. Per això era i és una disciplina esotèrica, i no pas exotèrica, és a dir oberta a tothom i no a un grup reduït d’entesos (cosa normal abans quan per dedicar-se a l’estudi astronòmic feia falta un coneixement matemàtic que ara et salva la informàtica).
Però és una bona eina introspectiva, d’autoconeixement i desvetllament del potencial humà. Així és com l’enfocaren els astròlegs de la fornada humanista més coneguts, molt criticats per autors seguidors de l’astrologia clàssica. El Sol, per exemple, ens serveix per preguntar-nos quin és el tema central de la vida. La nostra àrea de realització plena. Contràriament al què es pensa el signe solar és un punt d’arribada no de sortida. La Lluna ens dóna pistes per on la persona pot sentir-se emocionalment satisfeta i plena a nivell emocional. Què sents, què vols sentir, com t’emociones? La lluna és la tendresa (o no) materna i el nostre alletament emocional. Mercuri ens pot servir per qüestionar-nos sobre quina és la nostra actitud mental i com resolem els problemes de la vida. Què desperta la nostra curiositat? Venus és un principi energètic dedicat a seleccionar ja que en certa manera és capriciosa. Està relacionat amb quines qualitats estètiques i de bellesa podem i sabem gaudir. Què és bell i veritable? El permanent o el fugisser, la passió o la compassió, el desig i la conquesta o l’entrega i el treball delicat?
En quines àrees de la vida puc aplicar millor l’energia? Aquesta seria la pregunta de Mart, senyor de la guerra i principi masculí de la carta natal. Júpiter és un arquetip que ens pot portar a preguntar-nos per les àrees d’expressió i desenvolupament, també dels excessos ja que Zeus (Theos) era molt desbordant. L’entusiasme precisament prové d’aquest vocable. Saturn, el vell mestre, ens pregunta on posem el deure, on tenim obstacles, cosa que ens assenyala amb un bastó sever i rígid. Més enllà dels anells de Saturn i ja dels límits humans es troben els planetes transpersonals.
Sovint ens equivoquem a la vida perquè li exigim aquest nivell de perfecció que tenien els Déus a les històries. Busquem en les persones un amor que no és personal ni social sinó transpersonal, que va més enllà dels límits humans. Urà ens ensenya a través de trencar tots els límits establerts per Saturn i Júpiter, els dos grans planetes antics del cicle del Kantu o Cronocators, que tota revolució implica un risc de regressió. Qüestionar el vell ordre té un preu, com ens ensenya el mite de Prometeu. On necessitem varietat, quin és el límit de l’originalitat i la innovació? On podem ser únics? Neptú ens fa dissoldre les fronteres de l’amor i la realitat, ens enganya sovint amb idees esbojarrades, utopies idealistes i fantasies escapistes o paradisos artificials. Però també hi ha compassió i sensibilitat, imaginació, refinament musical. La darrera pregunta va lligada a Plutó, senyor de l’inframón i guardià d’Hades. Qui té el poder, o la riquesa? Per a què serveix cadascuna? L’amor pot vèncer la mort? Plutó ens permet interrogar-nos on expressem la nostra capacitat d’empoderament i com portem la carència d’aquest.
Richard Idemon diu a El Fil Màgic, un dels més bells libres sobre astrologia humanista, que hem de descendir al Laberint per trobar Asterió el Minotaure per desafiar-lo i tornar amb el tresor. Descabdellar la carta és una feina molt complicada. Tesseu tenia Ariadna de part seva, i això indica que els antics sabien que ho hem de fer acompanyats. També per a fer-se preguntes calen almenys dues persones. No podem baixar sols al laberint.
Bernat Roca | @crossroads1815
