La situació política estatal espanyola ha arribat a una situació delirant.
Els ministres del gobierno van d’un cantó a l’altre com pollastres sense cap. Els grups parlamentaris, tots els grups parlamentaris, fan de la demagògia el seu discurs, sense recordar avui el que votaven ahir. L’esforç per crear un relat que els justifiqui és a tan termini que PP, PSC/PSOE i Ciudagramos voten el contrari al Parlament Europeu i al Parlament espanyol… el mateix dia i amb el mateix tema.
Una eurodiputada nascuda a Sant Sadurní d’Anoia, que forma part d’un partit que ha estat condemnat dues vegades per corrupció, es permet dir des del faristol de l’Europarlament, amb tota la barra, que “no admeto lliçons de legalitat per part dels que s’han saltat la llei”. Ho diu qui té participació en una empresa que deu milions a la hisenda espanyola. Una situació personal que no li ha impedit de cobrar de l’Estat tota la vida.
El sistema judicial ha retorçat tant el dret, que a Espanya pels mateixos fets pots ser condemnat a molts anys de presó -si reclames llibertat per a Catalunya- o pots ser condecorat i/o ascendit, si quan violes els drets dels ciutadans ho fas en defensa de la monarquia corrupta i corruptora, hereva del llegat de Franco.
Vivim en un país on una part del gobierno reclama la dimissió d’una ministra i l’altra part la condecora. Un país on el mateix Cap d’Estat és el primer en violar la Constitució que li prohibeix fer política i fer negocis. Just el que els dona més poder i diners. Exèrcit i policia són competències en mans de la Corona. I si el pare es dedicava al sexe i als diners, el fill es dedica a la política… i als diners.
A Catalunya les coses tampoc funcionen gaire fines. La Generalitat s’ha convertit en una delegació del govern central que no pot ni gestionar les Rodalies de Renfe, la pitjor xarxa de trens d’Europa. I quan el gestor de la Generalitat s’enfada perquè li han espiat les comunicacions es planta decidit: “No anirem més a taula de diàleg. Apa!”. Si em punxen no trec sang.
La corrupció i les politiqueries han convertit el sistema de partits en un càncer que ha començat a fer metàstasi i que cada dia que passa es va agreujant. Les víctimes, com sempre, som els catalans, que ens veiem desposseïts dels nostres drets. Dels pocs que teníem i dels que mai arribarem a tenir si seguim dins d’Espanya.
L’Estat espanyol s’enfonsa com el Titànic i ens arrossega als que hi vivim. Mentrestant l’orquestra de la Generalitat a coberta toca el vals de les ones.
Si almenys toquessin l’hora del adeus…
