El cel de la ciutat s’omplirà aquests dies de colors diferents. Tornen els globus, un referent que ja hem fet nostre i que hem convertit en un dels símbols de la nostra ciutat. La competició i l’espectacle visual d’aquells que han fet de l’esport i la indústria un quefer que, no només resisteix les incerteses d’aquests darrers anys, sinó que s’entronca en activitats del lleure i a l’aire lliure que van prenent força en aquest futur que s’acosta.
I ara no només els veurem pel cel, sinó que també hi haurà iglús de vent, que són espais intimistes i no permanents, que acullen activitats culturals. Tot un exemple de creativitat i innovació com a motor empresarial que afegeix resiliència al que inicialment potser només era fer el que agradava als seus creadors. Un exemple de com endegar nous projectes en una societat cada vegada més mancada de lideratges econòmics i socials, que permeten pensar que res és impossible, si es fa amb voluntat i dedicació, i que són molts són els que poden construir el seu propi camí, sense esperar que els hi facin els altres.
I ens calen aitals activitats, perquè massa sovint rebem notícies que ens volen fer baixar el cap i explicar-nos que l’obediència és l’única forma de portar el plat a taula o de tenir oportunitats gregàries. I poder mirar enlaire, veient com s’aixequen cap al cel uns artefactes tan voluminosos demostra que el vent, l’aire i el cel són assequibles per a tothom. Que la creativitat individual no té altres límits que els que cadascú es posi i que la llibertat no és només una paraula, sinó un espai on ens hi podem trobar si ho volem.
Des la cistella d’un globus es percep aquesta sensació. L’aire, el silenci només trencat per la remor del cremador que escalfa l’aire i ens dona nou impuls. Poder veure la Terra des d’una perspectiva diferent i la seguretat que dona dominar el risc per fer-se amo del propi destí, no deixa de ser una bonica metàfora d’un estil de vida, reservat als pioners i els que lluiten per les seves idees i treballen sense descans per fer dels seus projectes una realitat tangible. I, en fer-ho, s’adonen que no estan sols. En un món tan gran i alhora tan petit, sempre trobarem companys de viatge i camins de vent per recorre plegats.
