Sis de cada deu habitants de l’àrea de Barcelona tenen dificultats per trobar un habitatge assequible. Ho diuen les dades de l’Enquesta de cohesió urbana 2022, encarregada per l’AMB. El percentatge ha augmentat més de 14 punts respecte al 2017, quan era del 50,5 %. L’enquesta també assenyala que la mobilitat residencial s’ha triplicat els darrers cinc anys. El 2017, el percentatge era del 8,8% i aquest 2022 ha passat al 28,3%, superant-se la xifra d’1.100.000 de persones. Gairebé la meitat han marxat de l’àrea metropolitana cap a d’altres comarques properes… entre elles, l’Anoia.
És lògic, doncs, que la demanda dispari els preus dels nostres habitatges, que l’oferta disminueixi, i els preus de lloguer -i menys encara de compra- es facin impossibles, especialment per als joves que volen emancipar-se i formar una família.
El problema és majúscul i comú, es trasllada d’una zona a l’altra, i tothom coincideix que cal posar fil a l’agulla. Així es va deixar de clar en la primera sessió dels “Dimarts amb Veu”, que l’Ateneu Igualadí i La Veu de l’Anoia van dedicar a l’habitatge. Està clar que tot plegat depèn de l’administració, que ha de ser conseqüent amb les mesures que implanta i ser valenta en executar-les fil per randa. De res val anunciar accions que queden simplement en titulars de premsa i després no es compleixen, com les sancions per als qui especulen amb habitatges buits simplement per fer negoci.
Urgeix també destinar recursos a l’habitatge social. Catalunya, que presenta una situació pitjor que la del conjunt de l’Estat espanyol, destina un 0,1% del seu PIB a habitatge social, molt lluny del 0,7% de Dinamarca, 0,8% de França o l’1,4% del Regne Unit. Ja sabem de l’ofec econòmic de les finances públiques de la Generalitat, de no gaudir de sobirania fiscal com succeeix en altres comunitats, però de l’accés digne a l’habitatge dependrà també el camí de les noves generacions. De nosaltres depèn deixar-los plens de pedres, o fer-hi alguna cosa d’una vegada per totes.
