Josep Soriguera
Advocat. Director de IURIS TRIVIUM ADVOCATS
“Tot dolent, tot dolent…”, em diu una senyora de 90 anys quan em veu.
Per parlar d’una bona notícia em referiré al procés penal espanyol. El procés penal espanyol es regeix pel codi de la “Ley de Enjuiciamiento Criminal” (LECRIM), llei del 1882 promulgada per l’aleshores ministre de Gracia i Justícia Manuel Alonso Martínez, burgalès que va néixer l’1 de gener de 1827, va ser ministre de foment als 28 anys, sent posteriorment diverses vegades ministre, i elegit president del Congrés de Diputats el 1890. Poc després va morir a Madrid el 13 de gener de 1891. Una de les personalitats jurídiques més importants d’Espanya del segle XIX.
Aquesta Llei pretenia trencar amb tot el procediment antiquíssim inquisitiu anterior, en què el jutge que instruïa extreia en solitari les seves pròpies conclusions, i tan sols les comunicava al final dels seus treballs al reu, i aquest mateix jutge era el que jutjava. Amb tot l’explicat se sobreentén que la condemna ja era sistemàtica per endavant.
La Llei de 1882 LECRIM, de manera senzilla, divideix el procés penal en dues parts: la instrucció i el judici oral. En la primera, el jutge d’instrucció recull tots els vestigis del fet investigat sense efectuar cap conclusió sobre els mateixos. En la segona, un altre jutge -o jutges- jutja els fets mitjançant els vestigis i les proves que es practiquen, sense veure’s influenciat per cap conclusió del jutge d’instrucció.
Aquesta llei no ha aconseguit el que pretenia el legislador, els jutges continuaven influenciats per l’antic sistema, fins que finalment els jutges es recolzen en informes que demanen a la policia; aquests per pura lògica es centren gairebé exclusivament en l’incriminatori, deixant de banda la presumpció d’innocència, perquè la policia investiga en cas de dubte, i no creu en la innocència, com sí que ho ha de fer un jutge en el mateix cas. No és una crítica al seu fer, sinó que és la pura coherència a la seva tasca, com diu el catedràtic Nieva-Fenoll.
Ve a compte per l’informe demanat per la jutgessa Carmen Rodríguez Medel, que investiga una denúncia pel permís concedit per la manifestació del 8M a Madrid. Per no parlar dels informes dels fets de l’1 d’octubre o de la policia patriòtica.
Marlaska ha donat la bona notícia sense tremolar-li el pols, en un cop d’autoritat amb el cessament del coronel De los Cobos com a cap de la Comandància de la Guardia Civil de Madrid, i rellevant a tots els que han volgut secundar el general. Amb una actuació que, segurament, no és la correcta “per la pèrdua de confiança” quan ha transcendit que era per la manca d’informació al ministre de l’informe sobre el 8M que estava efectuant el coronel.
(Potser?) no eren les intencions del ministre les repercussions que pot tenir el cop d’autoritat donat, que els informes policials no siguin la base en què es recolzin el jutges i que el legislador, mitjançant la reforma pertinent, porti a terme l’esperit de la llei de 1882, tal com diu en la seva exposició de motius:
“Esta práctica abusiva y atentadora a los derechos del individuo pugna todavía por mantenerse, con éste o el otro disfraz, en nuestras costumbres judiciales; y es menester que cese para siempre, porque el ciudadano de un pueblo libre no debe expiar faltas que no son suyas, ni ser víctima de la impotencia o del egoísmo del Estado.” Si és així, benvinguda la nova normalitat.
