Problemes i oportunitats

56

pere pratPere Prat
Empresari

Molts es pregunten si, en situacions com les que vivim, calen mesures intervencionistes de l’estat, o són millor les receptes lliberals del mercat. La resposta és que no hi haurà sortida sense un nou marc econòmic, que hauran de definir les administracions, ni tampoc si no s’aconsegueix la implicació dels ciutadans en els objectius. En la definició del nou marc, cal que El BOE deixi de ser la plasmació de lleis i normes obscures, de difícil aplicació i amb canvis constants de criteri, fetes sense rigor i motivades per les urgències. L’exposició ha de ser clara, les mesures concretes i, sobretot, dotades dels mecanismes adients tant d’impulsió com de control.

S’ha de fugir del subsidi sempre que sigui possible. És alienador i paralitzant. Millor optar per les mesures generadores. Per exemple, el New Deal amb el que Roosevelt va intentar superar la Gran Depressió, va utilitzar el Works Progress Administration (WPA) i va donar feina a tothom que en necessitava. No era un subsidi, sinó un treball. Així es van endegar obres públiques en parcs naturals, carreteres, ponts, túnels, preses hidràuliques i distribució elèctrica. Els salaris no eren alts, però es va acabar l’atur. Actualment hi ha molt a fer per adaptar el país al canvi climàtic, a l’eficiència energètica, a la sostenibilitat i a tots els objectius definits en els ODS del pla 2030 de les Nacions Unides i del pla marc de la Comunitat Europea. Això sense parlar de les necessitats socials i docents.

Les administracions també han de ser eficients i no unes estructures pesants on s’enquibeixen els amics i a qui es paguen sous de favor, normalment alts pel que es fa. Donar feina significa fixar uns objectius i assolir-los. Ens haurem d’acostumar a que treballar no és només un dret a un salari, sinó que aquest és la contraprestació per la feina feta. No és remunera la presència, sinó l’eficiència. I la capacitat individual i l’afany de superació, ha de permetre accedir a nivells de compensació més elevats a través de la iniciativa personal.

Però el New Deal no només va fixar-se en la mà d’obra. En el sector bancari es va fer la llei d’Emergència, per aturar l’allau de fallides del sector, la llei Glass-Steagall, que separava les activitats comercials i d’inversió, es va crear el FDIC per assegurar una quantitat (avui 100.000$) dels impositors i es va abandonar el patró or. L’administració va fer importants canvis, com la llei Wagner que va donar més capacitat de negociació als sindicats i l’eliminació del treball infantil, la SEC per regular la borsa, la Seguretat Social per assegurar les pensions i es va abolir la Llei Seca, que prohibia l’alcohol.

En aquells moments les mesures van ser molt controvertides. Encara avui són objecte de debat. La fi de la Gran Depressió va ser l’entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial, que la va convertir en la gran potencia econòmica d’avui, alineant tots els recursos humans i financers en l’esforç militar. Afortunadament no tenim avui que fabricar tancs, vaixells i avions de guerra, però tenim desafiaments encara més grans. La població continua creixent, els recursos són limitats i s’han d’utilitzar intel·ligentment. El desenvolupament econòmic no pot continuar fent-se mitjançant la destrucció planetària, ni es poden malbaratar recursos com el territori, l’aigua i l’energia d’origen mineral o fòssil. Cal amplitud de mires i tenir els peus en terra, perquè el problema que tenim és enorme. Però les oportunitats també ho són.