Tel Aviv hauria de ser una d’aquelles destinacions que cal visitar un cop a la vida, i per moltes raons…
Personalment, certes remembrances i la meva retentiva visual em transporten a una no gens distant descoberta de la Tel Aviv històrica: aquell enclavament estratègic entre Orient i Occident; una impressionant ciutat ubicada sobre una costa abrupta d’uns sorprenents penya-segats i assentada damunt d’un extens terreny sorrenc i d’aiguamolls, d’escassa fertilitat, que s’emmiralla visiblement sobre la Mediterrània israeliana.
Tanmateix, independentment de la pobresa del territori que ocupa, Tel Aviv va imposar-se des de fa llargues dècades com la capital econòmica i tecnològica d’Israel, conformant una urbs de notables contrastos entre la part nova i la pròpiament històrica; un univers que et convida a descobrir tota mena de segells de modernitat, molt especialment si es té en compte la seva joventut de poc més de cent anys. Perquè, Tel Aviv va néixer a l’any 1909, als afores de Jaffa, una població portuària que ja s’esmentava en certs capítols de la Bíblia.
Això és, no fa gaire més d’un segle que el creixement de Tel Aviv va superar al de Jaffa, que era una vella ciutat de pobladors majoritàriament àrabs; seguidament, anys posteriors a 1920, la immigració d’un gran nombre de refugiats jueus va significar el seu creixement descomunal, propiciant que Tel Aviv i Jaffa es fusionessin en un sol municipi (1950) dos anys després de la proclamació oficial de l’Estat d’Israel, el 14 de maig de 1948.
La Tel Aviv del segle XXI conserva en bon estat alguns racons de carrers estrets i empedrats, alhora que et regala l’encís d’algunes galeries d’art i de tallers artesans locals, compartits amb un nombre incalculable d’espais de lleure i serveis d’hostaleria, al voltant del seu popular i concorregut passeig marítim i, com no, de la major concentració mundial d’edificis de l’estètica de La Bauhaus que conformen l’excepcional “Ciutat Blanca” de Tel Aviv, convertida en Patrimoni de la Humanitat, a l’any 2003. A l’entorn d’aquesta demarcació arquitectònica, des de fa més de setanta anys, s’hi mou l’ambient més liberal de tot Israel, el que fa que s’hagi convertit en una metròpoli internacional, cosmopolita i resoltament concorreguda dia i nit, endemés de ser la ciutat més poblada de tot el país.
Tel Aviv, abans de ser la “Ciutat Blanca”, havia començat a caminar en aquells anys d’entreguerres per a redefinir-se a partir d’un exemplar símbol de progrés, especialment gràcies a la democratització que propugnava un nou urbanisme a propòsit de la incorporació de l’ideari i el model estètic del disseny de l’Escola de La Bauhaus, fundada a Weimar el 1919 per Walter Gropius, i que s’encomiava cap a una implantació integral del disseny en les arts de la construcció, desmarcant-se dels valors l’arquitectura tradicional i establint la preponderància de la funcionalitat per davant de la forma.
L’arquitectura de La Bauhaus, originaria d’Alemanya, va trobar el seu màxim exponent en aquesta ciutat d’Orient Mitjà, quan els nazis van tancar la seva Escola, el 1933; i, molts arquitectes instruïts o bé influenciats pels seus preceptes es van veure obligats a emigrar cap a l’indret –Israel- que considerarien la seva terra d’acollida. I, òbviament, van ser moltíssims els que van veure en Tel Aviv la ciutat hospitalària, en la que hi viurien i treballarien creant nous espais urbanístics modelats segons els paràmetres de l’Escola de la Bauhaus; donant pas, de retruc, a unes noves disciplines arquitectòniques i de disseny. Així naixeria la novíssima i brillant “Ciutat Blanca” de Tel Aviv, el conjunt mundial més gran d’edificis d’estil Bauhaus, que la UNESCO va declarar Patrimoni de la Humanitat el 2003, i que s’estén des del Bulevard Ben-Gurion, a la zona nord, fins al barri de Gan HaHashmal, cap al sud, conformant un total de quatre mil edificis, dels quals tan sols se’n conserven uns mil cinc-cents; que són precisament els que ocupen una extensa secció dels bulevards Rothschild, Bialik i Dizengoff.
Cenyida als dogmes de La Bauhaus, la “Ciutat Blanca” presenta una tipologia d’edificis en què s’imposen materials constructius com el formigó o l’acer des d’una puntual substitució de la pedra i de la fusta. Tots aquests elements arquitectònics s’emmarcarien sobre estructures de sostres alts i uns grans espais diàfans i oberts a l’exterior, unes dependències sense separacions interiors que permetrien compartir diverses i polivalents funcions a cada planta de l’edifici. En aquest sentit i des del punt de vista ornamental, les disposicions de l’estètica La Bauhaus concedeixen a l’arquitectura uns estatges pretesament austers i d’una evident simplicitat constructiva, sempre vestida de blanc refulgent o bé amb colors molt clars. Efectivament, la conformació d’espais quadrats de grans obertures receptores de llum, amb unes lineals i àmplies balconades d’una moderada i austera bellesa però plena de sensualitat, o bé finestres quadrades de vistoses dimensions, van suposar una nova concepció de la lluminositat dels habitatges. Paral·lelament, el tancament d’aquests edificis, per la part superior, ofereix un sostre pla sense teulada; una circumstància que, en molts casos, va fer populars les disposicions d’uns espaiosos terrats, uns accessos destinats essencialment a visualitzar la panoràmica que sobre la ciutat puntualment regalen resplendents albades i capvespres.
A més del conglomerat d’immobles que certifiquen seqüencialment tants tresors arquitectònics, a unes passes del bulevard Rothschild, unes direccions se’t fan imprescindibles -en aquest admirable centre neuràlgic de la ciutat- per a apreciar la totalitat d’aquest testimonial patrimoni: la Bauhaus Fundation (1934); la Residència Liebling (1936), que alberga una residència d’artistes i diverses sales d´exposicions; el Cinema Hotel, que rememora la presència de l’antic “Esther Cinema” (1930), una de les joies cabdals de La Bauhaus i, d’una recent construcció, l’edifici del Bauhaus Center (2000), que mostra la història de la ciutat i la seva evolució artística i arquitectònica.
