19.7 C
Igualada
Diumenge, maig 22, 2022

Kiev o Kiiv, de l’eco complaent d’un memorable viatge

Carmel·la Planell Lluís
Historiadora, periodista i fotògrafa

Personalment, sempre recordaré Kiev o Kiiv, la capital d’Ucraïna, com aquella gran ciutat que, a principis de la dècada dels 90, s’enorgullia de ser la ciutat més poblada (amb més de dos milions i mig d’habitants) i, sense traves, feia públic un ideari polític, social i cultural cada cop més proper als països europeus. En aquest sentit, a una respectable distància amb la vella federació soviètica, des que el rus va deixar de ser llengua oficial; Kiev i el poble ucrainià no han cessat a rescatar històrics posicionaments nacionalistes i retornar, així, a l’ús de l’ucraïnès, en tant que llengua autòctona i oficial, recuperant -de retruc- el nom inicial: el topònim “kiiv”.

Més enllà de la seva denominació, aquesta identitat urbana va trobar la seva autèntica i plena expressió en el moment en què kiiv havia estat fundada a mitjan segle V, atesa la privilegiada situació estratègica que convidava a convertir-la en una parada obligada de les rutes comercials entre Bizanci i els Països Nòrdics. Tanmateix, havien de passar quasi vint centúries per a què, incorporada a la gran Unió Soviètica, en menys de cinquanta anys, després d’haver estat capital de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna, es convertís en la capital d’un nou estat independent, el 1991, quan es va conformar oficialment la CEl (Comunitat d’Estats Independents). D’aleshores ençà el creixement econòmic ucraïnès a resultes de la riquesa del seu territori va esdevenir imparable, no sense ser habituals les tensions econòmiques amb Rússia, especialment a propòsit de la Guerra del Gas. Al cap i a la fi, conflictes al marge, la tendència pro occidental dels ucraïnesos al decurs d’aquestes darreres dècades cada cop s’ha vist més i més refermada.
Vista la trista situació actual, fins fa ben poc, si t’animaves a descobrir aquesta extraordinària i sorprenent capital, t’apuntaves a viure una potent experiència viatgera a partir de la qual t’adonaves fins a quin punt els turons i els inabastables mantells de verd -que mai no abandonen el serè recorregut del riu Dnièper- delaten una fesomia paisatgística d’una incomparable bellesa, així com el cor d’una de les urbs, segurament, més excepcionals del vast llegat territorial de l’ex-U.R.S.S.
Sí, Kiev t’obria les seves portes i se’t presentava amablement dividida en dues parts a propòsit del capritxós itinerari del Dnièper per a emmirallar-se sobre les seves aigües; aquest curs fluvial, al meu parer, li conferia una estètica única en veure’s engalanat amb diversos jardins i parcs harmoniosament repartits per la seva ampulosa àrea urbana.
Això no obstant, no se’t feia estrany descobrir que aquesta ciutat, tan propera a la seva veïna Varsòvia, de la mateixa manera que aquella, durant la Segona Gran Guerra havia quedat totalment destruïda, essent també esfereïdora la quantitat de gent exterminada per les tropes nazis. En conseqüència, Kiiv va passar per un miraculós i perllongat procés de reconstrucció que va anar feliçment acompanyat d’un notable i productiu creixement industrial a mercès de la colossal pujança dels grans complexos naval i aeronàutic, tal vegada els pioneres i més avançats de l’època de la Confederació d’Estats Independents.
Emperò, al marge d’aquesta ferma aposta de futur, a Kiev no se l’ha vist mai desmarcar-se de l’orgull de rescatar les tradicions i les gestes del passat; un llegat preuat que ha conformat -en suma- una increïble empresa cultural i científic-tecnològica que, tot i les vicissituds político-socials dels darrers temps, ha atorgat a aquesta “regenerada” capital un impuls administratiu, polític i jurídic d’elevats signes progressistes.
Lluny, doncs, d’entestar-se en el reflex de les encarcarades i populistes directrius d’aquell devastador totalitarisme soviètic, un mosaic rupturista d’un reeixit desenvolupament va incidir sobre els destins de la vida civil i urbana en l’ànim de preservar -entre altres valors- el fantàstic patrimoni arquitectònic, recuperat no fa massa gràcies a l’enginyós projecte Vlasov, Dubrovskj i Prijamak.
Aquesta inèdita planificació de la ciutat, concebuda des de la perspectiva urbanística de les necessitats de la ciutadania, et suggeria de moure’t des d’un primer punt de referència focalitzat en la popular avinguda Krescatick. Des d’aquest prodigiós emplaçament, el més cridaner i amable centre de la bullícia, veies delimitar-se, d’un extrem a l’altre, la Zovtnevoj Revoljucii (plaça de la Revolució), també popular plaça Maidan, o de la Independència, des del 1991; una magnífica parada espectadora d’una quotidianitat que, fins a l’esclat d’aquesta maleïda guerra, probablement mai no s’havia encallat. A unes passes d’aquest indret, era una oportuna persuasió deixar-te embolcallar per un admirable cinturó de parcs i jardins que, respectivament, s’obrien pas a uns barris residencials summament connectats per una superior xarxa de metro i una no menys eficient flota de tramvies.
Dels orígens de la ciutat, del seu antic recinte emmurallat del segle V -a l’entorn del turó de Starokievskaja- te’n parlaven unes importants restes arqueològiques. Després, més enllà de l’àrea d’excavació de les muralles, intuies que la ciutat s’havia anat formant a banda i banda de les riberes del riu, seguint la popular i riquíssima ruta de l’àmbar (un vell itinerari comercial del Bàltic a la Mar Negra). En aquests encontorns, la bellíssima planta de la seva Catedral et proposava endinsar-te per un dels majestuosos edificis d’estètica bizantina que, en un llindar de les portalades de les velles muralles, s’agermana amb el popular Barri d’artesans i artistes. Alhora, unes meravelloses rèpliques de singulars construccions amb noms propis com Santa Sofia o la Porta d’Or et transportaven cap a un dilatat eixample des del qual era inexcusable no arribar-te fins el Monestir de les Grutes i l’Església de La Trinitat (exemples únics de l’arquitectura barroca russa) i fins a l’actual Museu de l’Orfebreria.
Per últim, del segle XIX, també es feien imperdibles la Catedral de Sant Vladimir, l‘insigne Teatre del Ballet i de l’Òpera, un formidable Mercat Cobert – inequívoca mostra de les estructures del ferro i del primer Modernisme Industrial- i un fantàstic funicular que va ser la realització més puntera de l’Avantguardisme arquitectònic, a partir d’un enllaç entre el centre i el Barri de Podol (un dels barris més carismàtics de la ciutat, amb una insòlita planta de ciutat ortogonal), que recentment va convertir-se en un precedent dels posteriors districtes suburbials. I al capdavall, no deixaven impactar la teva mirada les últimes solucions artístiques del règim d’Stalin, a base d’unes mastodòntiques construccions al servei de la pàtria.
Em dol el cor pensar el nivell de destrucció a què deu haver estat sotmesa aquesta prodigiosa ciutat; no sense sentir un profund pesar per l’immens sofriment sobrevingut als seus habitants.
Compartir
Carmel·la Planell Lluís
Historiadora, periodista i fotògrafa

Més notícies

Últimes notícies

“Quan s’enduen el país: L’espoli franquista als ateneus de Catalunya”, un greuge històric no resolt del tot

L’exposició “Quan s’enduen el país: l’espoli franquista als ateneus de Catalunya”, confeccionada per la Federació d’Ateneus de Catalunya, i el magazín La Mira, ha...

“Adeu, Paf”, la gira de comiat de Falsterbo, a l’Ateneu

Diumenge, a les 6 de la tarda, el Teatre Municipal l’Ateneu acollirà un dels concerts de la gira de comiat de l’antològic grup Falsterbo....

Diumenge, X Trobada de cotxes clàssic a Montbui

Aquest proper diumenge torna a Montbui una de les fites més esperades pels afeccionats dels cotxes i motos clàssiques de l’Anoia: La 10a Trobada...

La deixalleria obrirà també els diumenges

Igualada ha començat a implementar una bateria de millores pel que fa als serveis de reciclatge. A més a més, del servei Porta a...

L’Editorial: Canvi climàtic

Aquests dies fa molta calor, inusual completament per un mes de maig. Per al cap de setmana que tenim al damunt es preveuen temperatures...
Compartir