Amb motiu del segon centenari del Trienni liberal (1820-1823) instaurat pel coronel Rafael de Riego, ha tingut lloc a Montblanc un cicle de conferències sobre aquest període que va trencar amb l’absolutisme monàrquic i va obligar al rei Ferran VII a jurar la Constitució de Cadis. Si ens hi fixem, hi ha un conjunt d’elements i situacions perfectament aplicables a l’Espanya del segle XXI.
Un dels fets importants va ser l’abolició de la Inquisició, un tribunal que –per estrany que pugui semblar- té molts punts de contacte amb determinats tribunals espanyols.
En primer lloc, l’acusació era secreta, de manera que l’acusador restava en l’anonimat. Des del primer moment, el Sant Tribunal empresonava l’acusat, li requisava tots els béns i procedia a la seva venda o subhasta, de manera que els diners obtinguts servissin –almenys teòricament- per al sustentament de l’acusat. En el millor dels casos –és a dir, suposant que fos absolt- podia veure sensiblement mermat el seu patrimoni. I si era considerat culpable, tots els béns passaven a formar part del patrimoni del tribunal.
Un altre factor a tenir en compte si el comparem amb la situació actual és que al reu no se li comunicava el delicte fins al moment del judici i això provocava una absoluta indefensió. Amb raó també ara els advocats s’han queixat al Tribunal de Cuentas per la impossibilitat material de llegir un dossier d’acusació de més de 500 pàgines en tres hores i de disposar només de 10 minuts per presentar-hi al·legacions. A més, els 5.4 milions d’euros exigits com a fiança són una quantitat totalment forassenyada, molt lluny de les possibilitats dels encausats. L’embargament del patrimoni personal d’unes persones per l’exercici de càrrecs públics és ja un càstig abans de qualsevol judici. En definitiva, se’ls condemna abans de jutjar-los. També en el tribunal de la Inquisició l’acusat havia de demostrar la seva innocència; en canvi, en qualsevol administració de justícia digna d’aquest nom cal demostrar la culpabilitat; és a dir, tothom és innocent fins que es demostri el contrari. Les sentències eren fruit de confessions obtingudes sota tortura. Actualment les tortures no són físiques sinó psicològiques. Les situacions de presó o exili han afectat persones innocents com els fills i altres familiars dels detinguts. Per fortuna, aquests s’han mantingut ferms en les seves idees fins al punt que els governants s’han vist obligats a concedir-los l’indult.
L’Espanya eterna queda allí, impassible i incommovible malgrat el pas dels anys i dels segles. Avui com ahir és incapaç d’assumir una pluralitat de pensament i de formes de vida. Els seus principis fonamentals són dogmes invariables que se situen per damunt de les lleis. No hi ha un terme mig. O estàs amb ells o ets un enemic a abatre. No hi fa res que les nacions estrangeres es posin les mans al cap i s’escandalitzin per una intransigència que ha derivat en venjança. A ells no els importa, perquè es consideren els únics detentors de la veritat i no hi ha altra veritat més que la seva. A les proves em remeto. Jutgeu vosaltres la qualitat d’aquesta “justícia”.
