S’ha publicat un estudi interessantíssim de Xavier Jorba i Serra sobre Els nous ravals igualadins (1745-1835). Fruit d’un treball metòdic i incansable, que algú tan poc constant com jo admira profundament, l’estudi ens permet entrar de ple en els noms i cognoms, els carrers, la vida quotidiana i l’espai, sobretot l’espai i la distribució de la terra a la Igualada dels segles XVIIl i XIX. Meravellat m’he endinsat en aquest món en creixement, amb un dinamisme econòmic que ja desborda els marcs de la vila murallada medieval i que ens permet entendre quan Igualada va començar a deixar de ser poble per començar a ser ciutat Apareixen nous carrers, habitatges, es marquen fites, noves càrregues fiscals, i pots veure com es desplega davant dels teus ulls una comunitat en expansió a punt per començar la Revolució Industrial.
Anys enrere, quan era estudiant d’Història, vaig començar el meu arbre genealògic, mercès a l’assignatura impartida a la facultat per Gerard Marí. Havia pogut remuntar els orígens de la branca Roca fins a la dècada de 1740. Vaig descobrir que el cognom provenia d’un home que es deia Matheu Roca, barreter de professió en morir. Va néixer a l’Espelt el 20 d’agost de 1736 i va morir a Igualada el 3 o 4 de maig de 1805, pocs dies abans que Napoleó es cenyís la Corona de Ferro de Llombardia i es proclamés rei d’Itàlia a Milà i també era l’any de la batalla de Trafalgar. El seu fill Agustí Roca, també barreter va morir el 1807, molt jove, però el fill d’aquest, Joan Roca Thomas, nascut el 1805, el va sobreviure i com a teixidor d’indianes va començar una nissaga de teixidors i fabricants de gènere de punt que va durar generacions. Escrivim i expliquem història per evitar que la vida caigui en l’oblit ja que el temps passa i s’ho emporta tot, com ens va ensenyar Anna Comnè, princesa bizantina i primera historiadora de qui tenim coneixement.
En Matheu era fill d’una família que pel que sembla provenien originalment de Sant Jaume de Noya (Sant Jaume de Sesoliveres a Piera) i que havien vingut a viure a l’Espelt i Igualada. En Matheu va quedar orfe molt jove, amb sis anys, ja que el seu pare Joseph Roca va morir el 1742. Els testaments familiars trobats ens permeten reconstruir el drama familiar causat per les epidèmies de l’època: la mort dels pares i germans d’un nen de família humil que queda en tutoria dels seus tiets Jaume i Antoni, noms que he retrobat en el llibre de Jorba i Serra.
Napoleó ja no hi és i nosaltres encara donem la tabarra. La història d’Igualada és la d’una cruïlla de camins, una terra d’acollida a la qual han arribat de fa anys gent d’arreu del món, impulsats per la necessitat de millorar les seves condicions de vida, enmig de dificultats: epidèmies, guerres, fams, els genets de l’Apocalipsi. No hi ha ciutadania sense història ni memòria, cosmopolitisme sense localisme, ciutat sense poble. Nens i nenes d’Igualada que heretareu la terra…
