Endemés del muntatge teatral “Encara hi ha algú al bosc”, el projecte del Col·lectiu Cultura i Conflicte està presentant arreu de Catalunya un documental i una exhibició fotogràfica que posen el focus en les víctimes de les tortures i violacions produïdes durant el conflicte bèl·lic de Bòsnia-Hercegovina, de la Guerra dels Balcans. Això és, amb nom i cognom propis, algunes dones supervivents mostren i donen veu a les seves inesborrables ferides a propòsit d’aquest elaborat treball de documentació periodística dut a terme entre 2018 i 2020.
Posar en relleu aquesta comesa se suma a aportar més llum a la commemoració del 25è aniversari del final de la Guerra de Bòsnia i Hercegovina; una contesa bèl·lica que va enfrontar, entre el 1992 i el 1995, a bosnians d’origen serbi, croats i musulmans, amb la factura humana d’unes cinquanta mil dones, nenes i homes víctimes de violació com a maniobra de neteja ètnica. Avui, vint-i-cinc anys més tard, les supervivents i els fills i les filles nascuts de les violacions s’apleguen en una valenta denúncia del mutisme i de la terrible marca amb què han hagut de sobreviure la seva postguerra bo i mantenint una pugna inesgotable en pro de justícia. I, és amb aquesta realització en tres esferes que es pretén posar fi, des de qualsevol canal comunicatiu, a un fatal episodi de la recent història d’Europa, presentant a una jove generació que només persegueix un anhel: curar ferides i obrir-se camí envers cap a una societat justa i igualitària.
A redós d’aquesta causa de signe ètnic, bona part del mes passat, el vestíbul de l’Ateneu Igualadí va acollir l’Exposició i instal·lació fotogràfica de ”Encara hi ha algú al bosc”, a càrrec d’Oriol Casanovas, una mostra que abraça dues generacions: la d’unes dones víctimes de tortures i violacions i la dels fills i filles nascuts d’aquests embarassos forçats, bona part dels quals van ser abandonats o donats en adopció. Això és, d’una banda la història corprenedora de tres dones, la Milica, la Meliha, la Nevenka, tres supervivents víctimes de les violacions produïdes al decurs de la guerra. Les tres, i cada una des de la seva esfera personal i quotidiana, confessen el seu sofriment i el seu imposat silenci, amb uns valents reclams de justícia. Aquesta pregona comunicació intimista va completada per l’al·lusió inadvertible de la Lejla, l’Ajna i l’Alen, tres criatures nascudes de les violacions; i, que volen deixar anar un missatge de restabliment humà i ètic a fi de reforçar l’autoestima de les seves progenitores, en el sentit que l’amor sempre s’ha d’imposar a la barbàrie.
Paral·lelament, en format de documental, la projecció “Encara hi ha algú al bosc”, una producció d’aquest Col·lectiu i Bonobo Films, amb el suport de Televisió de Catalunya, s’havia de sumar al profund debat entre els directors del documental; Enric Morist, coordinador general de Creu Roja a Catalunya; Fuad Dergic, igualadí d’adopció, i Fermí Capdevila, regidor d’Entorn Comunitari i Cooperació de l’Ajuntament. Per la seva part, Enric Morist, en tant que Coordinador de Creu Roja Igualada, va ser qui va gestionar l’acollida d’un grup de refugiats bosnians a l’Anoia, una acció humanitària que va possibilitar l’acolliment del presoner de guerra bosnià, Fuad Dergic.
Tot plegat, aquest projecte no cessa en la reivindicació de la no violència en els conflictes armats i en una cultura de la pau, exhortant les accions solidaries i l’empatia de la gent envers la memòria històrica de la desfeta d’aquella guerra; des d’una inalterable voluntat de preservar la diversitat i convertir-la en una raó de convivència em el sí de la multicultural en què vivim.
En paraules de la periodista i membre del col·lectiu, Teresa Turiera: “És molt important posar el focus en els supervivents de la guerra i les víctimes de la pau, en el sentit que han estat oblidades i invisibilitzades. Cal reflexionar-hi plegats”. Del que se n’esdevé que és transcendental –si més no, als nostres dies- davant d’un capítol encara no tancat de la història d’Europa, preguntar-nos: on som? I on érem entre el 1992 i el 1995? I, servir-nos de la cultura com a eina de transformació social i col·lectiva, accentuant la necessitat d’informar i sensibilitzar els més joves per a què s’impliquin en les causes solidàries.
El Col·lectiu Cultura i Conflicte és defineix com a un equip de diferents professionals que creu en el potencial de la cultura com a motor de diàleg i reflexió, i com a eina de transformació social. En aquest sentit, ofereix propostes en l’àmbit de les arts escèniques, l’audiovisual, la fotografia i el periodisme, partint d’un treball de recerca conjunt que permeti una mirada més humana a la realitat polièdrica i diversa del moment.
Amb la voluntat de no passar de llarg ningú, és merescut de citar a aquesta nodrida representació de l’equip: Oriol Casanovas, Teresa Turiera-Puigbo, Magda Puig, Judit Codina, Joan Arqué, Anna Maria Ricart, Erol lleri i TyJer Franta. Endemés d’esmentar el reconeixement que atorga l’equip a les veus testimonials d’aquest projecte: l’Associació de Nens oblidats de la guerra, Sarajevo, i molt especialment a la valentia i generositat de la Milica, la Nevenka, la Meliha, la Lejla, I’ Ajna i l’Alen.
