Entrevist a Jaume Vizcarra, metge, músic, escriptor i teòleg.
Jaume Joan Andreu Vizcarra Clemente, 1954. Igualada. Metge. Músic. Teòleg. Escriptor. Casat per l’església catòlica a Santa Maria de Rubió. Pare de 2 fills. Avi de 3 netes i 1 net. Interessat pel món de la religió, l’antropologia, per entendre als altres i a mi mateix.
Per Sant Jordi publica el llibre “Jesús de Natzaret, el parenostre; traducció i interpretació”. Per què va escollir aquest tema?
Per no sortir del meu laberint vital massa perdut i per fer una petita crítica a la interpretació catòlica del cristianisme.
Hi ha autors com Bernhard Häring, Luís Gonalez-Carvajal o Jorge Bergoglio -el Papa Francesc-, que també han parlat d’aquesta oració, com essència dels principis de la fe cristiana i gairebé com un programa de vida pels que volen viure segons els evangelis. Què aporta de nou el seu llibre?
És una traducció de l’arameu que era la llengua que parlava Jesús, en la seva variant dialectal de Galilea. El llibre pretén mostrar aspectes diferents, i també complementaris, de la traducció diguem-ne “oficial”, i alhora endinsar-se en la cosmovisió semita. Amb la finalitat de estimular, no una dialèctica, sinó una dialògica, que permeti anar més enllà del text, i reflexionar.
És el llenguatge suficient per transmetre el pensament?
L’ésser humà és alhora problemàtic i misteriós. Allò que no és pot dir, no existeix. Per tant emparaular la realitat, no solament ens fa humans sinó que ens permet contextualitzar l’existència. És mitjançant el llenguatge i els sentits que podem articular una de les categories antropològiques més potents: el testimoniatge
Ha escrit altres obres?
L’epidèmia de pesta del 1589 a Igualada. Un cens del 1589. Maria de Natzaret, el Magnificat. Cal·ligrafia uncial. Collages.
Quins autors té com referents i quines obres creu que tothom hauria de llegir?
El meu autor de referència és Lluís Duch, monjo de Montserrat i amic, traspassat el 2018. Crec que cal llegir aquelles obres i autors que suposin un creixement personal o bé un entreteniment. A mi m’ha anat molt bé llegir l’obra completa del poeta bengalí Rabindranath Tagore. I també alguns llibres de Raimon Panikkar. La Bíblia em sembla que conté un conjunt de llibres molt suggeridors.
En un món tan canviant com el que vivim, defensar els valors propis és posar-se en la diana de les crítiques dels que no pensen el mateix. Com viu aquestes situacions?
Tothom es troba en situació de camí, en un trajecte necessàriament hermenèutic de contextualització de la realitat. Cal mantenir les pròpies conviccions amb sinceritat a un mateix i amb fidelitat a les institucions, tot mantenint l’esperit crític. I, malgrat tot, assumir-ne les conseqüències, tant per bé com per mal.
Avui hi ha la sensació que massa gent camina per la vida sense saber ni on va, ni per què. Quina és la seva filosofia de vida?
L’ésser humà no posseeix un trajecte existencial definit “a priori”. De manera continuada cal fer un treball de contextualització per tal de fer front a la nostra contingència estructural. Jo intento harmonitzar la meva vida i reconciliar-me amb mi mateix, amb els altres, amb la natura i amb Déu. I també fer-me moltes preguntes, encara que no trobi totes les respostes.
Vostè és metge, afeccionat a la cal·ligrafia antiga, i amb la carrera de teologia, entre altres moltes coses que segurament no coneixem. Què el porta a explorar horitzons tan diversos? Hi ha algun fil conductor entre tots ells?
La “coincidentia oppositorum”, és a dir, la complementarietat de diverses disciplines, que arriben a ser molt estimulants.
El seu sogre va ser metge, poeta, pintor i una persona polifacètica difícil d’encasellar pels estàndards de la seva època. La seva manera de ser va influir d’alguna manera en la seva?
Sens dubte. Xavier Miquel fou un home que, provinent d’un ambient molt humil, es va fer a si mateix. Era un gran humanista. A la portada del meu llibre hi ha un mosaic, que va fer ell, del Pantocràtor de Taüll. Un home que tenia una gran capacitat de dedicar moltes hores als seus projectes.
La coherència i l’ètica són avui valors escassos. Massa gent tira pel dret i canvien de valors com de camisa. No té la sensació d’anar una mica contra corrent?
La qüestió de l’ètica és de cabdal importància, entesa com un “a posteriori”, per resoldre la problemàtica de l’ambigüitat humana. Perquè tota vida humana es viu sense un guió preestablert. Cal prendre posició i decidir-nos per fer o no fer. I cal donar resposta, a vegades immediata, als interrogants que se’ns presenten.
