Fa dos mesos i encara no me’n sé avenir. La pèrdua sobtada d’un amic et deixa astorat, sense esma, no saps com omplir el buit que ha deixat la seva absència. Amb el Josep ens coneixíem des de la nostra primera joventut i junts vàrem compartir moltes il·lusions personals i sobre el futur del país. Encara que després les nostres vides varen prendre camins diferents, mai no vàrem deixar de trobar-nos. L’amistat va estar sempre per damunt de qualsevol diferència.
El Josep (el “senyor Poca”, com li dèiem en broma) era una d’aquelles persones íntegres, conseqüents. Després de la família el seu objectiu primordial era el servei al país. I ho va fer a través de la política i de la cultura. El seu nom no apareixia a la premsa, potser només quan havia de presentar algun llibre, ja que la seva activitat laboral era l’edició. No era un polític de primera fila, però el trobaves col·laborant amb ells sempre que això suposés un avenç per a la llibertat del país. Els polítics eren la punta de l’iceberg, però a sota hi havia la feina, dura i constant, que feia amb determinació i il·lusió.
El nostre país té la sort de comptar amb moltes persones com el Josep Poca. Gent que calladament treballa, amb plena consciència de la importància de la seva labor. Són els que formen la xarxa social que manté viu aquest país amb un treball sovint anònim i per tant, també sovint ignorat. No pretenen els afalacs del poder ni tenen altra ambició que la voluntat de servei a una causa que mereix tota la dedicació.
Per això és intolerable que aquests esforços es vegin minvats per les disputes mesquines dels que pretenen posicionar-se en el poder. Els que hi han posat el coll i han arriscat la seva llibertat es troben astorats, decebuts, perduts. Ho comprovem aquests dies, quan farà tres anys d’aquell mes d’octubre del 2017, amarat d’il·lusió col·lectiva en què crèiem tenir la llibertat a tocar de les mans i per aconseguir-la estàvem disposats a tot.
No és la repressió ferotge d’un estat cruel i venjatiu allò que indigna els lluitadors que varen fer possible el referèndum de l’1-O. És la divisió i les lluites internes dels que es diuen independentistes allò que ha portat a la decepció i la indignació. Amb unitat podríem fer front a un enemic que te la força, però res més que això. I la força bruta no és suficient per fer callar les boques d’un poble que clama per la llibertat.
Per això el Josep (i tants d’altres com ell) estava decebut i indignat per la mesquinesa i manca de visió política dels que havien de portar Catalunya a la independència. No suportava el trist espectacle d’uns voltors que es barallen per les restes d’un cadàver.
Però no tot està perdut. El poble que ha lluitat i s’ha il·lusionat no defalleix en les seves aspiracions, encara que sap que no les assolirà de manera immediata. Quan els que tenen el poder a les mans proposin un full de ruta consensuat, els copilots seguirem i tornarem a il·lusionar-nos per assolir aquella anhelada llibertat que tants esforços i sofriments ha comportat. Aleshores ho celebrarem i brindarem a la memòria dels copilots que ja no hi són però varen fer-ho possible.
