Els baixos sous: porta d’entrada al desastre – Manel Macià

Quan va començar la crisi, ràpidament es va apostar per una devaluació interna com mesura per evitar una encara major caiguda de l’atur. Aquesta política ha sigut un error, diguin el que vulguin els gurus del neoliberalisme.
El país està pitjor que quan va començar la crisi. Els índex de pobresa han pujat alarmantment, l’atur quasi bé no ha baixat (sort de la sortida d’immigrants i joves), els salaris són molt baixos i les persones no arriben a final de mes, la desigualtat és escandalosa, els preus no han baixat i els serveis cada vegada són més cars. Tot això fruit d’una nefasta política econòmica de dos partits: PSOE i PP.
Van voler apostar per seguir els dictàmens de la senyora Merkel, per l’interès que ella tenia en cobrar els préstecs de la banca alemanya, sense importar-los el patiment que això provocaria en la població. Als dos nefastos governs, que hem patit els residents a Espanya, no se’ls ha ocorregut altra cosa que fer el que els manen des de Centreeuropa. La paraula “rescate”, pronunciada tantes vegades el juny del 2012, va ser la punta de llança que ens van acabar de clavar.
Islàndia es va negar a rescatar els seus bancs, suportant les pressions de les autoritats angleses, i ara camina cap una taxa d’atur del 2%.
Irlanda està sortint de la crisi amb un creixement semblant al xinès.
La resta de la Gran Europa, França, vergonyant l’actitud dels francesos altra cop sotmesos als alemanys (on és la grandeur?), i Itàlia es van plegar al corró alemany.
Què hem fet a Espanya? Rebentar preus. Convertir-nos en la Xina del sud d’Europa. En una platja barata immensa on vénen els europeus a preu de saldo a passar unes vacances.
No; invertir en tecnologia, no. El “que inventen ellos” d’Unamuno continua vigent. Bé, en tecnologia sí que s’ha invertit. En milers de quilòmetres de vies d’AVE infrautilitzades.
El més greu és que els nous treballadors amb salaris molt baixos aporten molt poc a la Seguretat Social i això comportarà en poc temps un crash, doncs no es podran pagar les diferents prestacions. I si se’ls ocorre continuar seguint la política d’austeritat, retallades i augment d’impostos, l’abisme, pels treballadors, ja no existeix la classe mitjana quasi bé, és molt proper.
Ens hem de negar a continuar pagant els brutals interessos del rescat, en els termes actuals, i apostar d’una vegada per totes pel futur:
1. La tecnologia
2. La gestió competencial de les persones a les empreses
L’aposta és clara: tecnologia i gestió de persones. Formació en aptituds i actituds. La competitivitat no pot anar de la mà de salaris baixos. És un error del qual els xinesos en comencen a sortir.
Els bancs van voler enriquir-se i arriscar i ara ho hem de pagar entre tots. Una brutal injustícia…
Manel Macià