Un cop més el Rec.0 tornarà a ocupar el barri del Rec i un cop més ho farà, segur, de manera controvertida amb igualadins que ho gaudeixen i alguns que ho rebutgen i que, de la seva posició, en fan bandera.
Els organitzadors d’aquest esdeveniment acceptem les crítiques com a legítimes, tot i que rarament hi donem resposta. A nivell personal, però, sento la necessitat d’explicar el perquè del Rec.0, tant als que hi estan a favor com els que hi estan en contra. Després, que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.
Una prèvia
La meva història és com la de tants igualadins amb una vinculació estreta amb el barri del Rec.
Els meus primers anys de vida els vaig viure al carrer Creueta prop de l’adoberia que tenien els meus avis. Anys més tard, amb el Cau anàvem a clavar canyes a la llengua de merda que era el riu.
Molt més enllà, el 2006, buscant espai per establir-me professionalment arribo a un acord amb la família Gabarró per llogar la seva adoberia. El tracte és que jo en faré la restauració a canvi d’un lloguer per a 15anys. Una adoberia del 1800 ruïnosa, bruta i pudenta que jo no necessitava, però de la qual em vaig enamorar.
A finals de 2008 amb l’Adoberia ja força enllestida, m’arriba la notícia: l’Ajuntament està redactant un nou pla urbanístic que literalment arrasarà el barri del Rec. La “meva” adoberia també anirà a terra.
El Manel Caro organitza la batalla legal juntament amb el Jordi Balsells, i la Maite Pérez i jo mateix ens hi afegim. Comencem la recollida de signatures, a mesura que altres companys s’afegeixen a la lluita. El 27 d’octubre de 2009 fundem l’associació Amics del Rec, l’objectiu: sumar suports i donar a conèixer el que està a punt de passar. Poc hi podrem fer. Sabem que el joc de les al·legacions serà una farsa.
Entre els habitants del barri, propietaris i adobers, hi érem també els romàntics que tot just havíem començat a repoblar el barri. Entre aquests hi havia Ramon Enrich i Lluís Jubert que, amb Ricard Vila, feia un parell d’anys havien restaurat una antiquíssima adoberia al costat de Cal Granotes. Aquest grup de romàntics arribem a la conclusió que caldrà fer quelcom més que al·legacions. El grup inicial el formem Marina Iglesias, Cristina Domènech, Ramon Enrich i jo mateix, i s’hi afegiran Ricard Vila i Lluís Jubert.
Així anava la cosa: els Amics del Rec fent de braç “polític” de la lluita amb manifestos i al·legacions i, per altra banda, aquest altre grup que no sabíem com fer-ho, però sí el què calia fer. Amb això –permeteu-me l’incís- no vull dir que nosaltres fóssim els únics, ni uns visionaris. A Igualada es pot traçar perfectament la genealogia dels qui històricament i a contracorrent han defensat el barri. Nosaltres érem només els últims i, sens dubte, els més naïf.
Vàrem crear grups de treball i vam fer pluja d’idees per acordar que organitzaríem un festival cultural al barri que posaria l’èmfasi en l’arquitectura. Coses similars s’organitzaven llavors a Barcelona. Però aquests mateixos esdeveniments ens varen avisar que a les seves activitats no hi anava ni déu. Xoff!
Havíem de ser realistes però sobretot pràctics; per donar a conèixer el barri necessitàvem mooolta gent. Gent d’Igualada, sí, però més important encara, gent de fora que ens digués als igualadins que teníem quelcom únic que calia preservar. La cosa no era senzilla, havíem d’oferir una proposta de lleure prou atractiva perquè la gent volgués venir a Igualada! Us ho podeu creure?
Doncs sí, vàrem descobrir un secret que sap tothom: a la gent ens encanta sortir a fer el volt, anar a remenar una mica a botigues, menjar una miqueta, musica, festeta i cap a casa. Nosaltres els donaríem això, però al lloc més salvatge, autèntic i cru que us pugueu imaginar: al Rec d’Igualada!
Vam celebrar la primera edició i va ser un èxit. Crec que molts igualadins, nosaltres els primers, ens vàrem sorprendre. El Rec va lluir amb força, el Rec brut i decadent podia ser d’una altra manera.
Després, per múltiples caramboles de la vida, va caure el POUM. Els Amics del Rec ha donat fruits com LA BASTIDA i LA MACA. Els Igualadins fan seu el barri, però encara tot està per fer.
El REC.0 es un projecte que, en primer terme, pretenia aturar el POUM, però volíem quelcom més. Volíem crear un imaginari col·lectiu de barri cosmopolita de cultura i lleure. Per això seguim amb aquesta ficció, aquest conte de fades dos cops l’any tot i que sempre acaba amb la carrossa convertida de nou en carbassa. És que no en sabem més? Sí. Sabem que perquè el Rec reneixi de veritat, el REC.0 de les botigues ha de morir. Això passarà -ja hauria d’haver passat- el dia que els nostres representants polítics tinguin la valentia d’afrontar els canvis urbanístics que permetran que propietaris i ciutadans puguin fer ús dels edificis més enllà de l’ús industrial. Aquell dia els espais buits del Rec s’ompliran de noves propostes i el REC.0 no hi trobarà cabuda i de forma natural morirà.
Els organitzadors del Rec.0 somiem en aquest moment, perquè només llavors podrem dir que ho hem aconseguit
