Dones amb veu pròpia, a propòsit de la crisi sanitària de la COVID-19 (part 1)
Dones amb veu pròpia, a propòsit de la crisi sanitària de la COVID-19 (part 3)
Amb aquest suplement, i servint-me de l’entrevista, m’he proposat de fer un reconeixement, donar suport i especialment ser un altaveu personal -i si és possible intimista- de l’experiència viscuda per part d’aquest repertori de professionals relacionades amb la sanitat i amb diferents serveis de la salut, a través de comunicacions en primera persona sobre les vivències, inquietuds o patiments que els han ocupat durant l’estat d’alarma, i -per extensió- al llarg de tota la crisi sanitària de la Covid-19.
Per tot això, en aquestes pàgines, i tal com és la idea inicial de la MICOD, s’obre per a totes elles una finestra comunicativa envers tota la població. Les seves respostes sobre el viscut, les lliçons apreses, o els seus suggeriments de futur es podrien recollir en un propòsit comú, tot un valuós document testimonial que ha estat apilat des d’una voluntat de crear una memòria comuna d’unes dones que, en definitiva, han posat al servei de la població els seus coneixements i la seva professionalitat per a guanyar aquesta lluita gairebé a cegues i en temps rècord, en la qual la unió de totes elles i la col·laboració amb la resta d’actius de la comunitat de la Conca d’Òdena, han apostat, com a “essencials” que són, a ser el més sòlid antídot contra la pandèmia sanitària del coronavirus.
Judit Cuberas Pujol
Professional de la Residència AMMA, de Vilanova del Camí
Com es va viure l’erupció de la pandèmia a la residència? Quina és, ara, la situació?
La pandèmia, de sobte, va envair les nostres vides d’atordiment i de por. Dia rere dia se’ns va posar a prova sense llibre d’instruccions ni armes per a una batalla desigual, sense saber ni contra ni com havíem de lluitar, només a qui havíem de protegir per un simple compromís d’amor… I no dubteu: ho vam donar tot fins a quedar extenuats! I, encara et sents buida i impotent.
Avui, tot i que aquells dies infernals van quedar enrere, la seva petjada mai no s’esborrarà. I, si bé el centre passa per un bon moment, la por a qualsevol nou positiu et neguiteja; per això el més esgotador és no poder baixar la guàrdia.
Què ha estat el més dur en tot aquest període? Algun fet t’ha colpejat especialment?
Si bé tranquil·litzar les famílies en el dia a dia i, encara pitjor, acompanyar-les en la informació de les seves pèrdues ja era feixuc; el més dur era participar del trànsit final d’una vida: et faltaven mans i paraules per a acompanyar als avis en els seus darrers moments i transmetre’ls seguretat i confiança.
Tot i ser valenta, encara em cauen les llàgrimes de considerar-me una privilegiada d’haver estat les mans i el cor d’aquells que no hi podien ser, en entrar a cada casa, al sí de cada família -a través d’una tablet- i poder escoltar les seves històries, les seves pors i el seus anhels.
Un passatge duríssim i inesborrable va ser una videotrucada de comiat, amb paraules d’amor, entre un pare i les seves filles.
Hi ha res que puguis treure’n de positiu d’aquesta emergència sanitària?
Potser la recuperació d’un concepte universal, l’humanisme, i el més elemental; el que millor dibuixa la grandesa humana.
I, certament, les paraules d’ànim i també de gratitud han estat el millor obsequi per als dies més esfereïdors.
Algun missatge per a la societat (?).
Que els somriures dels qui ja no hi són serveixin per a aprendre a valorar la vida i les persones, i estimar de debò.
Dolors Caballero Trillo
Serveis de Voluntariat
Com vas viure l’erupció de la pandèmia i tot l’estat de confinament?
En la meva condició de jubilada des de fa tres anys, vaig viure el confinament entre incerteses i preocupació però sense l’esgotament de quan treballava a l’AEAT. Tot va ser prou dur i t’ho passaves malament, especialment per no poder compartir-te amb la teva gent estimada i haver d’anar amb peus de plom amb les persones més properes, endemés d’haver de pair tants dies tancada a casa.
Quina és, ara, la teva situació?
Com a membre del voluntariat presencial a l’Hospital de Dia Sant Jordi d’Igualada, en aquest centre mèdic hi dedicava uns serveis un dia per setmana; però, justament, aquesta prestació va ser el primer a cancel·lar-se. Una llàstima pels usuaris del Centre, perquè allà s’hi fa una feina increïble: les seves treballadores són les meves heroïnes!
També soc voluntària de Radars Catalunya, un projecte meravellós que, un dia a la setmana, ajuda a sentir-se menys sols a molts avis i àvies. Nosaltres els truquem, els escoltem i parlem amb ells mirant de concedir-los una estona afectuosa i amena. Val a dir que aquest servei no l’he deixat de fer durant la pandèmia, doncs li he pogut donar continuïtat de casa estant.
Quina ha estat la situació més difícil de tot aquest període? Algun fet t’ha colpejat ?
El més emotiu ha estat mantenir aquest contacte viu –tot i que telefònic- amb alguns d’aquests avis i àvies, que a tothora i en soledat et manifestaven les seves pors.
I, el més trist va ser anar a l’enterrament de dues d’aquestes persones, molt properes i estimades.
En pots treure res de positiu de tot plegat?
L’únic positiu que n’he tret de tota aquesta “merda” és el retrobament amb algunes amistats. I, sobretot, regalar atenció i vida a persones que estan ben soles. El cas és que, tot i disposar d’un bon sector sociosanitari, evidentment aquest no pot amb tot.
Algun missatge per a la societat (?).
Sí, penso que el pitjor d’aquesta crisi està per venir, la crisi econòmica!
Júlia Ferrer Gibert
Psicòloga infanto-juvenil del SIE
Com es va viure l’erupció de la pandèmia al SIE? Quines han estat les principals actuacions?
Com a treballadora de Dones Amb Empenta, al SIE, tot i la incertesa del 13 de març, ens vam reorganitzar de seguida a fi de poder mantenir al màxim l’atenció presencial i telemàtica amb totes les usuàries i els menors i adolescents atesos. A l’angoixa generada per la situació s’hi afegia la intranquil·litat de no saber com vivien totes aquestes persones el confinament, a dins de cada llar. Una conversa telefònica o videotrucada no era garantia de veracitat, si es té present que molts infants i adolescents, atesos al SIE, o conviuen amb l’agressor o en reben visita. Emperò, després de maig, els infants i adolescents van tornar a venir personalment a les visites. I, a dia d’avui, es combina teletreball amb atenció presencial.
Què ha estat el més dur en tot aquest període?
Jo apuntaria que el més dur, de primer, va ser treballar amb el “no saber” com estaven els i les menors a les seves llars, aquell suposat espai de protecció i benestar. La pantalla, el telèfon, permet la comunicació, però amb carències que només són compensades a l’espai terapèutic presencial.
Simultàniament, per a alguns infants, la Covid-19 era com un “nou agressor”, no solament per a ells sinó per al seu entorn familiar. En conseqüència alguns processos de recuperació van ser objecte d’un cert retrocés.
Hi ha res que puguis treure’n de positiu d’aquesta emergència sanitària?
El més satisfactori va ser quan els infants i adolescents retornaven a un estat de llibertat en poder venir i poder parlar d’allò que els inquietava; sabedors de no tenir cap altre espai de confiança on comunicar les seves preocupacions.
Tot plegat, és inequívoc que la situació de pandèmia, en alguns casos, ha permès valorar de debò aquest servei d’atenció terapèutica. I, de retruc, a mi i a les meves companyes, ens ha enfortit -i molt- com a equip.
