Dones amb veu pròpia, a propòsit de la crisi sanitària de la COVID-19 (part 1)
Dones amb veu pròpia, a propòsit de la crisi sanitària de la COVID-19 (part 2)
Amb aquest suplement, i servint-me de l’entrevista, m’he proposat de fer un reconeixement, donar suport i especialment ser un altaveu personal -i si és possible intimista- de l’experiència viscuda per part d’aquest repertori de professionals relacionades amb la sanitat i amb diferents serveis de la salut, a través de comunicacions en primera persona sobre les vivències, inquietuds o patiments que els han ocupat durant l’estat d’alarma, i -per extensió- al llarg de tota la crisi sanitària de la Covid-19.
Per tot això, en aquestes pàgines, i tal com és la idea inicial de la MICOD, s’obre per a totes elles una finestra comunicativa envers tota la població. Les seves respostes sobre el viscut, les lliçons apreses, o els seus suggeriments de futur es podrien recollir en un propòsit comú, tot un valuós document testimonial que ha estat apilat des d’una voluntat de crear una memòria comuna d’unes dones que, en definitiva, han posat al servei de la població els seus coneixements i la seva professionalitat per a guanyar aquesta lluita gairebé a cegues i en temps rècord, en la qual la unió de totes elles i la col·laboració amb la resta d’actius de la comunitat de la Conca d’Òdena, han apostat, com a “essencials” que són, a ser el més sòlid antídot contra la pandèmia sanitària del coronavirus.
Marta López Algás
Professional del SIAD MICOD
Com es va viure l’esclat de la pandèmia al teu centre de treball? Quines han estat les principals actuacions?
El començament de la pandèmia, al SIAD MICOD, es va viure amb neguit i incertitud. Una ràpida adaptació de les professionals i usuàries del servei va permetre una efectiva connectivitat telefònica i telemàtica, prioritzant els quadres complexos o greus.
Àdhuc, la coordinació amb altres serveis de la xarxa, reunions virtuals i els canals de difusió d’un nou funcionament per a l’atenció a les dones els va assegurar a totes un acompanyament acceptable, malgrat tot.
Ara per ara, des del juliol passat, estem funcionant amb força normalitat en l’atenció presencial en distintes localitats de la MICOD, endemés dels pertinents seguiments telefònics. Paral·lelament, les activitats de grup i comunitàries van haver de recórrer a la via online, i és així com segueix essent.
Què ha estat el més dur en tot aquest període?
El més dur va ser la situació estressant dels primers moments, en què calia atendre dones amb una alta sobrecàrrega emocional de la criança i les cures; així com intentar pal·liar quadres de gran precarietat domèstica. Situacions familiars de greus mancances com les que ha destapat la pandèmia, al capdavall, et fan parar a pensar, i molt!
Hi ha res que puguis treure’n de positiu d’aquesta pandèmia? Alguna injecció de moral?
Tal vegada la importància de l’ús dels recursos del treball d’equip i dels serveis telemàtics i de comunicació. Endemés, l’accés a la formació també ha estat molt avantatjosa per a una millor professionalització.
En els dies més difícils, una injecció d’ànims va venir dels intercanvis comunicatius operats entre les companyes dels equips de la SIAD MICOD i les d’altres serveis. Aquest contacte humà i tan proper entre totes va esdevenir una experiència molt enriquidora.
Algun missatge per a la societat (?).
Amb tot plegat, és important tenir clar que: el comportament i l’actitud de cadascú tenen el seu impacte en la resta de la societat.
Maria Vynnytska
Professional de la Residència Pare Vilaseca
Com es va viure el començament de la pandèmia en el teu centre de treball? Com ha evolucionat la situació?
En el meu cas, la Residència Pare Josep M. Vilaseca, igual que a tot arreu, la situació va ser inesperada i d’incertesa, a més que ningú no sabia com procedir i faltaven molts recursos assistencials.
Ara la situació està força controlada, ja que es compta amb informació sobre el virus i es pot combatre la malaltia amb més seguretat; alhora, la vacunació genera noves esperances.
Què ha estat el més dur en tot aquest període? Hi ha alguna situació que t’hagi emocionat especialment?
Si bé, durant els primers episodis, l’escenari era desconcertant i constantment es modificaven els requisits de treball; t’anava envaint la preocupació d’infectar-te a la feina i passar la infecció a casa.
De gran complexitat va ser frenar l’aclaparament patit pels avis davant l’absència de visites de familiars; ara bé, el més traumàtic va esdevenir amb les nombroses defuncions, així com les seqüeles del virus.
El més corprenedor, aquell impàs en què una dona gran, en els seus últims minuts de vida, no va poder acomiadar-se dels éssers estimats. Plena d’impotència, vaig veure molt sofriment en els seus ulls.
Hi ha res que puguis treure’n de positiu d’aquesta pandèmia?
En tot cas, el fet que s’ha conformat una ferma unió entre personal sanitari, amb un gran suport mutu.
Has rebut alguna injecció de moral en els dies més esfereïdors d’aquest tsunami sanitari?
Per descomptat! Tot i que les condicions de treball van ser difícils, ja que cada dia ens enfrontàvem amb la mort; per a mi va ser d’agrair el suport dels meus companys de treball, així com d’amics i familiars. I, especialment emotius van ser els puntuals aplaudiments als sanitaris, de cada dia a les 8 del vespre.
Algun missatge per a la societat?
Tot el que hem superat junts ens ha unit per sempre; en la confiança mútua i en l’esperança de noves abraçades.
Teresa Armengol Arnan
L’assistència a un familiar malalt en plena pandèmia
Com vas viure el començament de la pandèmia, si es té en compte les teves circumstàncies familiars? Com ha evolucionat la situació?
De la mateixa manera que a tothom, la pandèmia se’m va presentar de manera inesperada, acompanyada d’incerteses i deixant-me en un total desconcert perquè no sabia com procedir; sobretot perquè em veia venir que em faltarien tots els recursos assistencials amb què, a casa meva, havíem comptat fins al 13 de març. Personalment, doncs, la situació se’m feia més que preocupant des que va ser tancat el Centre de Dia, que acollia assistencial i clínicament a un membre de la família, amb la salut plenament malmesa. En conseqüència, aquest tancament a causa del confinament perimetral de la Conca d’Òdena va comportar, inevitablement, un important retrocés en l’estabilització de la malaltia del nostre familiar.
Què ha estat el més dur en tot aquest període? Hi ha alguna situació que t’hagi emocionat especialment?
Jo diria que per mi el més dur és no poder tenir aquest tan necessari servei del Centre de Dia, una desatenció que m’ha obligat a passar per davant de tot amb l’esgotament físic i psicològic que se’n deriva. En una malaltia degenerativa hi ets les vint-i-quatre hores del dia, i les entregues amb tot l’amor; però, francament, et deixen exhausta i amb un gran sentiment d’impotència per no sortir-te’n del tot.
Al costat de la meva personal circumstància, només puc fer-me ressò de les situacions que m’han emocionat de debò: l’incondicional suport dels meus fills, i sobretot dels veïns i les amistats.
Hi ha res que puguis treure’n de positiu d’aquesta pandèmia?
En aquests casos sempre en treus alguna cosa de bo, la professionalitat dels sanitaris, per exemple. I, viure en un poble petit i rebre tot el suport de tothom.
Algun missatge per a la societat?
Prudència i compromís col·lectiu per a caminar amb l’esperança que, algun dia, tornarem a abraçar-nos.
Teresa Orobitg De Frutos
Integradora social del Servei d’Atenció Domiciliària, del Consorci Sociosanitari d’Igualada
Com es va viure el començament de la pandèmia en el teu àmbit professional? Quina és ara la situació en aquest entorn laboral?
Amb un total desconeixement, sense saber fer-hi front; massa aviat, moltes companyes van estar confinades i algunes van patir la malaltia. De primer, al costat de la por, el panorama era força complex atesa la manca de recursos sanitaris.
Tot i que la pandèmia està més controlada, se segueix treballant amb respecte a la malaltia, tant per nosaltres com per les persones assistides a les seves llars; i considerant que el nostre entorn laboral és la comarca, t’has d’adaptar a cada àmbit territorial.
Què ha estat el més dur per a tu en tot aquest període ?
El més dur per a mi ha estat no poder arribar a totes les persones que et necessitaven, no haver-les acompanyat en condicions tan difícils, ja que el confinament no em permetia desplaçaments.
Hi ha alguna situació que t’hagi colpejat de manera especial?
Sí! La pèrdua de companyes de feina, i també de persones a les que jo assistia. Tot plegat ha estat un any de mal pair; amb immenses càrregues emocionals.
Hi ha res que puguis treure com a positiu de tot plegat?
Els estats crítics sempre descobreixen la talla professional i humana de les persones. Tot i que al SAD no se li atorga el reconeixement merescut, penso que s’ha demostrat que és un servei indispensable. Som un equip ben ferm, que hem donat el millor de nosaltres.
Has rebut alguna injecció de moral al decurs d’aquest “tsunami” sanitari?
Per part de la meva empresa, sí. Però de part de les altes administracions (Generalitat, Estat espanyol, etc.) ni se’ns esmenta ni se’ns reconeix la feina diària; endemés de ni anivellar-nos al personal sociosanitari.
Algun missatge per a la societat i per a d’altres professionals ?
Només expressar gratitud als usuàries del SAD per l’estimació de la nostra feina. Àdhuc, vull agrair –expressament- la comesa dels professionals que han estat i són a primera línia vetllant per la nostra salut.
