10.2 C
Igualada
Dissabte, setembre 26, 2020

Dia internacional de la dona: Verònica Rodríguez i Estebán

Carmel·la Planell Lluís
Carmel·la Planell Lluís
Filòloga, historiadora i fotògrafa

Verònica Rodríguez i Estebán - La Veu de l'Anoia - VeuAnoia.cat

La Verònica, tot i ser filla d’Igualada, una ciutat que per descomptat estima, no va tardar gaire temps –en fer-se gran- a veure despertades unes inquietuds que feien que la seva ciutat li semblés una mica petita… Viure en grans ciutats, de més en més, s’esdevenia un dels seus principals anhels; això és, compartir- se entre un gran embolcall de gent i, alhora, tenir l’oportunitat de conèixer altres identitats, altres maneres de pensar i, en summa, altres cultures apuntava a ser tot un repte. Una vegada finalitzat el Batxillerat tecnològic, el primer pas per a prosseguir els seus estudis va ser instal·lar-se a Barcelona; aquella ciutat encara per descobrir de la qual li fascinaven: l’excepcionalitat de ser una ciutat de mar i, sobretot i en la mateixa balança, les seves atresorades arquitectures i aquell ambient cosmopolita que a tothora la convidava a viure un gran enriquiment personal. Amb tot, la seva gran passió, d’anys ençà, havia estat estretament vinculada amb el món dels viatges; un esperit aventurer i les ganes de conèixer món s’anaven fent cada cop més presents en el seu dia a dia. Tant és així que no va dubtar a voler visitar aquells amics seus que estaven d’Erasmus a l’estranger, i tot va ser un seguit de viatges: Amsterdam, Gant, Londres, Paris, Lió, Brussel·les, etc. Europa o, en definitiva, viatjar i per què no: agafar l’avió -sola o amb amics- per a ella era com una entusiasta invitació a fer realitat aquella eufòria d’ànima viatgera que l’abocava a experimentar –en paraules seves- unes sensacions incomparables.

En aquest sentit, si bé ben aviat va tenir clar un projecte de vida a l’estranger, atès que mai no havia sentit com a propi l’arrelament a la terra, tenia la certesa -i considera que no s’enganyava- que les amistats conreades amb els anys, si eren de debò, ho eren de per vida i se les estima es visqui on es visqui. En conseqüència, amb la titulació d’Arquitecta tècnica i també Professora tècnica d’Arquitectura, va plantejar-se més de dues vegades la zona on li faria més gràcia de viure i aquesta era la franja de països que configuraven l’Europa central (el nord de Franca, Bèlgica, Luxemburg, Suïssa o el sud d’Alemanya, una àrea d’una indubtable qualitat de vida, amb un clima força amable i ocupada per una ciutadania molt avesada a l’intercanvi ideològic i cultural, en què el ric component de la internacionalitat era un fet consumat.

Després d’una avantatjosa experiència arran d’una estada a Sidney, la idea de fixar la seva residència a Austràlia va ser ràpidament desestimada per la significativa distància dels seus. Immediatament van seguir etapes de treball a Irlanda, a França i un altre retorn a Barcelona. I, immersa en la roda de treballar i estalviar, va decantar-se per a un grau més d’especialització tot cursant Màster de professorat que havia de ser l’alternativa a un futur més competitiu, però fora del nostre país. El pas següent va ser -amb qui era el seu company- d’anar-se’n a viure a Berlín, on hi van conviure bastants anys junts. Més tard, bo i superant les evidents dificultats idiomàtiques, Alemanya li havia ofert una de les millors propostes laborals que, de retruc, li ha permès de professionalitzar- se com a Enginyera de sistemes de detecció contra incendis i de sistemes de seguretat. Les seves funcions, en una feina que li exigeix de moure’s per tot el país, abracen des de la revisió d’obres, el control de les avaries, el tracte amb els equips de seguretat, l’organització dels tècnics, etc.

Als nostres dies, als seus trenta-tres anys, la seva recent maternitat no ha estat cap interferència ni per a la consecució d’un contracte indefinit ni per a treure’n profit d’un ascens en la nòmina. Per últim, tot i disposar d’un pis de propietat a Berlin i amb la intenció de viure-hi anys, de tant en tant se li passa pel cap la possibilitat de fer realitat un dels seus destins pendents: Montreal. Emperò, això -de moment- ho haurà de deixar per a unes de vacances, a pesar de plenament conscient que la vida dóna molts tombs. Els girs del pas del temps, el moviment incansable i les emocions a què convida cada lloc són la causa que la rutina no pugui agafar-la de la mà, independentment de tractar-se d’una persona altament involucrada amb la seva professió.

Compartir

Més notícies

Últimes notícies

La nova plaça del Pi de Santa Margarida de Montbui ja està a punt

Quan només falta la plantada de tres aurons blancs que presidiran el renovat espai de la Plaça del Pi, les obres de remodelació i...

Totes les fires que se celebren a Igualada

Fira d’Igualada és una entitat sense afany de lucre. Neix l’any 1951 amb la finalitat de fomentar fires, mercats, festes i potenciar el comerç...

“En cap cas es vol construir un macropolígon a la Conca”

Entrevista a Raquel Serra, gerent de la Mancomunitat de la Conca d`Òdena Una de les persones que millor coneixen el contingut del Pla Director Urbanístic...

“Paisatges i racons de l’Anoia”, un valuós reportatge gràfic de Joan Sala i Joan Felip

La Aquests dies, a la Sala d’Exposicions de l’Arxiu Comarcal de l’Anoia, amb el reclam de: “Paisatges i racons de l’Anoia” s’exposen 43 fotografies...

67 anys de Fira (part 1)

67 anys de Fira (part 2) El context econòmic i social dels anys 50 va ser favorable (després d’un anys anteriors de greu davallada econòmica...
Compartir