Dia internacional de la dona: Núria Romeu i Bernadí
D

Núria Romeu i Bernadí - La Veu de l'Anoia - VeuAnoia.cat
8 de març de 2016

Núria Romeu i Bernadí - La Veu de l'Anoia - VeuAnoia.cat

La Núria Romeu, nascuda a Igualada fa vint-i-nou anys, a l’actualitat viu i treballa a Indianapolis (Estats Units) com a mestra en una Escola de primària d’immersió de la llengua espanyola. Des de fa tres anys que resideix en aquesta població, ha estat impartint ensenyances de llengua a nens i nenes de l’etapa corresponent a un cinquè curs de primària.

L’aventura d’anar-se’n a viure i exercir la seva professió als Estats Units va començar fa uns tres anys, encara que les circumstàncies que van empènyer-la a voler viure una experiència d’aquest tipus estaven ja anunciades amb anterioritat. I és així que, després d’haver cursat els estudis de primària i de secundària, al Col·legi Monalco, el pas al Batxillerat va obrir-li les portes a un món de projectes, plans i somnis, que amb esforç l’encaminarien a una Universitat i a endevinar que hi havia més món per descobrir, lluny d’Igualada. Durant el primer any de carrera, una inquietud interior va fer que s’animés a entrar al Cau; era –tal vegada- la fórmula per servir-se de l’oportunitat de tractar amb criatures, de compartir-se amb altres educadors (guies i caps) i, especialment, de conèixer de ben a prop el què era el món del voluntariat. Seguidament, a segon de carrera, no va tardar a imaginar-se –amb encertque sol·licitar una estada d’Erasmus en algun país d’Europa podria ser una experiència del tot profitosa tant pels seus estudis en qualitat d’educadora, com per al perfeccionament de l’anglès i, sobretot, a nivell de creixement personal.

La sort de poder concórrer a una llarga estada a Viena li va permetre d’experimentar una de les millors proves que una estudiant universitària mai no hauria de deixar-se perdre. A part de viure una feliç permanència a la capital austríaca, aviat va visualitzar l’existència d’un univers colossal tant a nivell cultural i artístic com des del vessant humà; de seguida es va fer seu un món fascinant que estava ple de persones sorprenents, sobradament interessants i summament enriquidores. Posteriorment, amb la titulació a les mans, va començar a treballar, primer a l’Associació Inama (Santa Margarita de Montbui) i més tard, com a mestra, per diferents centres escolars de la Catalunya Central. Emperò, si bé aquesta realització professional i el recorregut per diferents escoles va contribuir a guanyar confiança i solidesa en la seva feina, interiorment s’anava preguntant si fer de mestra tota la vida dins del territori català era el futur que realment volia. Paral·lelament, la situació laboral incerta, tot i ser interina, a causa de la crisi, va despertar-li l’interès a fer un seriós plantejament i contemplar altres sortides fora de casa nostra.

La casual i oportuna recepció d’un correu que convidava a participar d’un programa de Professors Visitants als Estats Units i al Canadà va ser tot un al·licient per a fer-se seva aquella proposta d’anar-se’n a treballar a l’estranger. Així, amb el respecte que podia suposar el fet de marxar tan lluny, malgrat que sempre li havia fet gràcia poder viure experiències laborals fora de casa, no s’ho va pensar dues vegades i, captivada per aquest nou projecte de vida, va tenir la gran sort de sumar i compartir aquests anhels amb la seva parella. La consecució va ser una meravellosa realitat: no només es tractava d’una aposta professional i individual, sinó que es traçava un camí de parella que anava molt més enllà. El procés de selecció, fins que no va arribar el “sí” a la feina, va ser llarg i feixuc. La destinació: els Estats Units, un grandiós horitzó tan estrany i admirable com esbalaïdor, i que feia força respecte. De totes maneres, l’alegria d’haver estat seleccionada i la il·lusió d’iniciar una trajectòria professional i, també, en comú amb el Marc van esquivar qualsevol incertesa o temor, a pesar que tots aquests sentiments anaven en el mateix embolcall.

El primer any va passar molt de pressa a pesar dels sobtats canvis que suposava estar lluny de casa, de la família i dels amics; i particularment va ser molt dur emmotllar-se a una altra dinàmica laboral i adaptar-se a l’estil de vida americà. Però algunes puntuals satisfaccions van vèncer qualsevol adversitat fins al punt que un balanç positiu d’aquells intensos dotze mesos va determinar la continuïtat d’aquell somni americà tan particular. Ara que ja han passat gairebé tres anys, ha pogut apreciar manifestament les diferències i similituds entre fer de mestra a Catalunya i als Estats Units, a Indianapolis. D’entrada, l’horari laboral americà és de set o vuit hores de permanència al centre i una mitja hora per dinar; en segon lloc, directors i caps d’estudi observen i avaluen trimestralment el treball del seu professorat, una situació que tot i provocar una certa pressió laboral permet –si cal- una puntual superació o correcció de la tasca docent. I, en tercer lloc, és habitual de tenir la porta de l’aula oberta tant a les famílies de suport a mestres i alumnes com a d’altres observadors del camp de l’educació. Per últim, val a dir que amb aquestes referències l’educació americana no es tracta de comparar sistemes acadèmics oposats, en tot cas el que la Núria estima és que, allí, la seva tasca docent és tan exigent com altament valorada; una equivalència que la incentiva a millorar la qualitat del seu treball i a què senti –en tant que mestra- que té un pes important dins de la societat.

Compartir

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta