Un projecte industrial que va promoure l’empresa Agemac, als Estats Units, va obligar a la família de la Berta a instal·lar-se i fixar la residència a Dallas (Texas), a partir de l’any 1983; i aquest és el punt de partida per a què la Berta fos bressolada en aquesta ciutat, a quilòmetres de Casa Nostra. Ben aviat, la Berta, òbviament amb dues nacionalitats, viuria una criança en dos entorns radicalment diferenciats: aquell propi del la societat americana del sud dels Estats Units i aquell configurat per la reduïda comunitat d’espanyols que es van conèixer per raons de treball. De petita, les maneres de ser i de fer d’aquests dos mons, al costat de compartir-se amb dues realitats idiomàtiques, van contribuir al llarg d’uns anys a què el procés d’adaptació fos calmat i selectiu, ja que sobretot havia d’obeir a les necessitats més immediates. El retorn de la família a Igualada, al cap d’uns anys, ens localitza a la Berta plenament integrada en tant que alumna de les Escolàpies i de l’Escola Municipal de Música (abans emplaçada a les dependències de L’Ateneu) i com a membre de la Coral Gatzara; paral ·lelament, unes inquietuds familiars envers la consolidació de la parla anglesa van portar-la a cursos intensius a l’Institut d’Estudis Nord-americà de Barcelona. Posteriorment, va passar per l’Escola Maristes (ESO) i per l’Escola Pia on va estudiar el Batxillerat científic. Aquests anys d’adolescència i de joventut es veurien marcats per la manca d’incertesa davant de diverses perspectives professionals i d’estudi: tan aviat volia ser grangera o pianista, com metgessa –especialment, en aquest cas, tal vegada com a gratitud a la favorable recuperació d’una afecció coronària-.
Al capdavall, va decantar-se per a la carrera d’Enginyeria química, a la Universitat de Barcelona, uns estudis que van abocar-la a gaudir de les matèries relacionades amb els grans processos químics industrials. I, mentre preparava el treball de final de carrera sobre el Compostatge urbà, va ser contractada com a becària del Departament de Planificació, en una empresa familiar, de producció d’especialitats químiques, Cromogenia Units, S.A., on no tardaria a formar part de la plantilla amb la responsabilitat d’organitzar la producció de les diferents seccions. Amb el temps, tot i haver d’entrar en controvèrsia amb treballadors avesats a les rutines, va guanyar-se el respecte i el reconeixement d’aquests. En aquest sentit, no va tardar a organitzar i ser la coordinadora de producció de diverses fàbriques, a més participar de la planificació de les expedicions marítimes i dels programes d’atenció al client. Emperò aquesta experiència en la indústria química va decidir-la sorprenentment a decantar-se envers una esfera professional força diferent: l’àmbit de la Comunicació científica, mèdica i ambiental, unes competències que li exigien l’obtenció d’un Màster específic. Tot treballant a Cromogenia Units, també era becària al Departament de Comunicació del VHIR (Vall d’Hebron Institut de Recerca). I, si bé no estava a disgust a Cromogenia Units, es mantenia delerosa per a una feina en l’àmbit de la comunicació científica, a pesar de les comptades ofertes a propòsit de la crisi. Emperò, una bona proposta la venia trobar arran d’unes favorables entrevistes a TEDxCERN. Al maig del 2015, a Ginebra, va convertir-se en la persona de contacte dels setze oradors científics del CERN (Centre Europeu per la Recerca Nuclear), aquell gran esdeveniment TEDxCERN 2015, sota el paraigües dels famosos TEDTalks, que va reunir a més de sis cents assistents.
Per últim, després d’aquesta extraordinària realització professional, un retorn a Igualada, va portar-la a fer d’Educadora al Cosmocaixa, Museu de la Ciència de Barcelona, i atès que es tractava d’un treball precari va seguir buscant feina fins a aconseguir fer de becària, en aquesta ocasió a Nova York, a la prestigiosa revista Scientific American, per a la web en espanyol, que abasta tant temes científics, com mèdics o sociològics, entre d’altres. Finalment, en pocs dies d’estada a Nova York, s’hi ha adaptat prou bé malgrat els entrebancs d’exercir de periodista de cop i volta. I, és precisament això, la consecució del seu somni: escriure sobre ciència, una especificitat que desitja que sigui la seva conquesta professional. Això i tot, el preu de tots aquests reptes, és enyorar massa sovint a la família i als amics; una altra cosa és considerar la invitació a descobrir aquesta colossal metròpoli.
