Vagi per davant el meu respecte més absolut i sincer pels jutges, els advocats, els procuradors i els administratius del sistema judicial català, que és òbviament l’únic que he tingut ocasió de tractar personalment. Les pegues venen bàsicament derivades de la manca de recursos econòmics suficients per fer funcionar la complexa maquinària dels assumptes legals.
Aquest respecte pels treballadors de l’administració de Justícia fa que l’actuació de la cúpula judicial espanyola em causi molta més irritació que la indiferència que causa al conjunt dels ciutadans espanyols als quals tot el que facin els magistrats de l’Audiència Nacional o del Tribunal Supremo els deixa indiferents o fins i tot els agrada.
A ningú sembla importar-li que el jutge Llarena es gasti ingents quantitats de recursos econòmics per redactar ordres de detenció internacionals que una i altra vegada es veu obligat a retirar perquè les fa malament o no s’ajusten a dret. El darrer episodi que n’hem sabut s’emporta la palma: Demana unes qüestions prejudicials per a l’extradició de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea els hi retorna perquè tenen errors de consideració en confondre, Llarena, el codi penal espanyol amb el belga.
També el futur president del Consejo General del Poder Judicial i del Tribunal Supremo, el magistrat Marchena s’ha hagut de menjar amb patates l’ordre internacional d’extradició contra Lluís Puig i Gordi perquè el Tribunal Supremo no és competent… per jutjar-lo.
El que està passant a l’alta magistratura espanyola és greu. Molt greu. I a poc a poc, com una taca d’oli, es va escampant per les altres àrees de l’administració de justícia d’Espanya. Hem vist un jutge que va rebaixat la pena a un violador “porqué la mujer NO se defendió”. Un altre jutge, més o menys per la mateixa època, va rebaixar la pena d’un violador “porqué la mujer SE defendió”.
El TSJC ha anul·lat la multa de 500.000 euros a la companyia de gas que va tallar el subministrament de forma indeguda a una dona gran que en intentar escalfar-se va morir en l’incendi accidental. O que dir de la sentència que obliga a l’estat indemnitzar la família Franco pels tràmits del retorn del Pazo de Meirás.
El que ja s’emporta la palma del que és la justícia a la carta és el que ha dictaminat el jutjat mercantil de Madrid sentenciant preventivament que el Real Madrid no pot ser exclòs de les competicions europees que organitzen la UEFA i la FIFA, malgrat que Florentino Perez els ha volgut desautoritzar creant un organisme nou.
Quan un estat aplica la justícia “a la carta”, deixa de ser una democràcia, encara que formalment es voti cada quatre anys.
