Estat del benestar sí, model nòrdic també

Segons el programa i el discurs públic de totes les opcions polítiques catalanes, pot semblar que hi ha unanimitat sobre l’Estat del benestar. Tothom vol garantir aquesta eina de contribució a la igualtat i la justícia social. La pregunta que ens hem de fer, però, és quin model d’Estat del benestar promou cada partit polític. A Europa s’han descrit quatre models de l’Estat del benestar. El model escandinau (Dinamarca, Finlàndia, Suècia i Noruega), amb una gran èmfasi en la redistribució, la inclusió social i la universalitat de les prestacions, amb una elevada participació dels sindicats. El model continental del nord (Alemanya, França, Bèlgica, Holanda, Àustria), en el qual la ocupació és la base de les transferències socials, els nivells de prestació són més moderats i estan vinculats a la renda. El model anglosaxó (Regne Unit i Irlanda), que respon a una ideologia més liberal, basada en la responsabilitat de l’individu amb si mateix, fet que es plasma en una menor protecció social. I per últim, el model mediterrani (Portugal, Itàlia, Grècia, Espanya i Catalunya), caracteritzat per un nivell de redistribució de la riquesa i prestacions socials baix, que només compensat parcialment per un major paper protector que porten a terme les famílies en aquests països del sud. La Catalunya d’avui, amb només un 17.8% del PIB destinat a despeses socials, està en una les pitjors posicions d’Europa  pel que fa al volum total d’aquest tipus de despesa (en salut, en educació, en dependència, en pensions, etc.). Tenim un Estat del benestar que ha seguit el model mediterrani i això ens ha portat a la situació actual d’un baix desenvolupament de tot aquest tipus de serveis públics i prestacions socials. Exercir el dret a decidir i construir la República Catalana també vol dir capgirar totalment aquesta situació i apostar per construir un Estat del benestar real, seguint el model nòrdic o escandinau. I és ben cert que construint la República Catalana ho podem fer. Només destinant una quarta part de l’espoli fiscal actual (4.150 milions d’euros anuals) a desenvolupar tots els serveis d’atenció social (el “social care” català) en l’àmbit de la salut, en l’educació en tots els nivells d’estudis, en l’atenció a les persones grans i dependents, i també a l’augment de les pensions de tots els pensionistes, és poden generar molts llocs de treball, al mateix temps que es reactivaria el consum i l’economia catalana. En concret, per proporció de població, s’hi podrien destinar 65 milions d’euros anuals a l’Anoia, per a aquestes finalitats. En aquests països del nord, és el 25% de la població activa (no el 10% com a Catalunya) la quantitat de persones que treballen en centres de salut, centres educatius i universitats, llars d’infants, activitats extraescolars, residències o centres de dia per a la gent gran, etc. I tenen unes pensions de jubilació molt més elevades que les nostres. Això comporta la creació directa de llocs de treball i una riquesa del país ben distribuïda, que a la seva vegada, és la causa de tenir un nivell de consum i de creixement econòmic estable. El professor Ferran Requejo va ser ben clar en la seva intervenció en la Conferència Nacional per a la República Catalana del passat mes de juliol: Estat del benestar sí, model nòrdic també.