CECI, 70 anys: commemoracions, homenatges i reconeixements
C

22 de febrer de 2017
Josep M. Torras i Ribé.

Encara que pugui semblar una obvietat, els historiadors també estem sotmesos a l’imperatiu de les commemoracions. I enguany s’escau una doble efemèrides que afecta de ple al Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada: el setantè aniversari de la fundació de l’entitat, i el centenari del naixement del seu creador, el Dr. Joan Mercader i Riba.

Penso que seria certament una temeritat intentar resumir en unes poques ratlles els setanta anys d’història del CECI. La fundació de l’entitat, en un acte simbòlic celebrat el 24 d’agost de 1947, en el transcurs de les celebracions de la Festa Major d’Igualada, vingué precedida per diverses gestions i un subtil estira i arronsa entre Joan Mercader, historiador i professor de la Universitat de Barcelona, i l’alcalde Francesc Matosas. Del què es tractava era no solament de convèncer l’alcalde de la necessitat de crear la nova institució, i d’atribuir-li una determinada funció en el marc del desolador panorama cultural de la ciutat en aquells moments, sinó també d’obtenir una espècie de protecció o patronatge municipal, que permetés organitzar conferències i actes culturals que d’altra manera difícilment haurien estat autoritzats pel règim franquista. Segons confessava el mateix Mercader, una de les claus de l’èxit de la gestió va ser que l’alcalde pensava que la iniciativa no acabaria en res, i en el cas que resultés reeixida, el Sr. Matosas cregué que era millor conèixer de prop les activitats que pensava portar a terme la nova institució -com una mena, diguem-ne, de censura prèvia- i tenir controlats en certa manera els seus membres.

Acte de constitució del Centre d’Estudis Comarcal d’Igualada, el 24 d’agost de 1947. /
ARXIU FOTOGRÀFIC MUNICIPAL/ARXIU DEL CECI

En la Igualada de la postguerra, en un clima d’indigència cultural inimaginable, la nova entitat es nodrí des dels seus orígens d’erudits locals, antics directius de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, membres del grup cultural “Anabis”, components dels “Amics de l’Art Vell” i de l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada, membres de la clerecia il·lustrada de la ciutat, etc. Des de la seva fundació, el CECI assajà de fer compatible una actuació resistent i de defensa de la cultura catalana, amb l’intent possibilista –valent-se de l’ambigu patronatge municipal- de promoure l’execució de determinades obres d’infraestructura cultural, de les quals estava tan mancada la ciutat. D’aquests objectius en serien testimoni l’aplec de conferències i actes culturals organitzats per l’entitat, impartits en català en el resclosit ambient polític de l’època, en els quals participaren exponents especialment significats de la cultura catalana del moment, o la iniciativa de promoure la creació de l’embrió d’un museu (1949) que servís per recollir i dignificar peces d’art i objectes dispersos i sovint en perill de destrucció i pèrdua irreparable, i que culminà amb la creació de col·leccions monogràfiques que donaren lloc a la fundació del Museu de la Pell (1954), i del Museu Tèxtil (1955). També s’esmerçaren molts esforços en l’estudi, catalogació i dignificació del patrimoni arxivístic i bibliogràfic de la ciutat, en bona part dispers i sovint  conservat en condicions materials deplorables, i la publicació d’un nombrós aplec de monografies sobre tema local i comarcal.

El disseny de l’escut de l’entitat és idèntic que el de l’IEC.

En la vessant societària, la consolidació de l’entitat es concretà en la constitució d’un nombre considerable de seccions i grup filials, que cercaven l’aixopluc institucional del CECI, que els permetia esquivar i minimitzar les restriccions a la llibertat d’expressió i d’associació imposades per la dictadura, i amb la seva actuació exerciren un revulsiu important en la cultura igualadina: seccions d’arqueologia, història i art, patronats de la Tossa, dels castells de la Pobla i Vilademàger, grups filials com Prisma Cine Club, Grup Espeleològic, Joventuts Musicals, Grup Ars i 03 Color, Amics dels Goigs, Lacetània, etc.

Record i homenatge al Dr. Joan Mercader

L’artífex indiscutible de la fundació del CECI havia estat el Dr. Joan Mercader, que l’any 1947 exercia com a professor ajudant a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, però que no havia deixat de tenir estretes vinculacions amb la seva ciutat. També a Barcelona, el Dr. Mercader participava assíduament en les activitats de l’Institut d’Estudis Catalans, portades a terme en un règim d’il·legalitat tolerada, i en els cursos que es desenrotllaven en els anomenats Estudis Universitaris Catalans, on fou deixeble dels professors Ferran Soldevila i Jordi Rubió i Balaguer, desposseïts pel règim franquista de les seves càtedres universitàries. Aquests mestratges es veieren enriquits a partir de l’any 1948 amb l’arribada a Barcelona del professor Jaume Vicens Vives, que va significar un revulsiu acadèmic de gran magnitud, i una renovació metodològica sense precedents de la historiografia catalana de l’època.

A través de l’epistolari conservat del Dr. Mercader es pot percebre de manera inequívoca que ambdues circumstàncies influïren decisivament en la institucionalització i en l’organigrama originari del CECI: l’estructura de l’entitat en seccions i grups filials era calcada de l’organització que havia adoptat l’Institut d’Estudis Catalans des de la seva fundació, i fins i tot el disseny de l’escut de l’entitat era idèntic que el de l’IEC, només canviant les barres catalanes del centre del quadrat per l’escut d’Igualada. I en el  terreny humà molts dels membres de l’anomenada “escola Vicens”, la majoria amics i col·legues en la docència universitària del Dr. Mercader, es convertiren en assidus participants en els actes organitzats pel CECI.

Deixant de banda les activitats societàries estrictes, que marcaren l’agenda del CECI en els seus primers anys (conferències, exposicions, excavacions arqueològiques, conservació del patrimoni, etc.), aquesta connexió de l’entitat amb els ambients acadèmics de Barcelona, estimulada pel Dr. Mercader, es feu palesa en dues activitats de gran relleu que es portaren a terme en aquells anys: la publicació de la revista Miscellanea Aqualatensia i l’organització de l’Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, celebrada a Martorell l’any 1950.

En el primer cas, el contingut de la revista superava de molt la temàtica referida a Igualada i la Comarca de l’Anoia, i més de la meitat dels autors eren figures capdavanteres de la cultura catalana del moment, que ocupaven llocs de gran preeminència en les institucions acadèmiques del país: Ferran Soldevila, Agustí Duran i Sanpere i Josep Sanabre, eren membres de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i figures senyeres de la historiografia catalana, l’arxiver Jesús Ernest Martínez Ferrando era director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el geògraf Josep Iglésies era membre de l’Acadèmia de Ciències, Felip Mateu i Llopis era director de la Biblioteca de Catalunya, Joan Ainaud era un dels millors crítics d’art del país, etc. Es miri com es miri, hauríem de convenir que resulta sorprenent la capacitat de convocatòria mostrada per Dr. Mercader en els ambients culturals i acadèmics de Barcelona, que es posaren de manifest d’una manera inequívoca en l’edició de la Miscellanea Aqualantensia. Pel seu contingut, i per la significació dels autors dels articles, la publicació es convertí en una magnífica targeta de presentació front les autoritats locals, i actuà com a exponent  de la tasca cultural i investigadora realitzada fora de Barcelona, que jugava un paper dinamitzador de la realitat comarcal del país.

Assistents a la inauguració del curs del CECI celebrada a Montserrat el 21 d’octubre de 1951. /
ARXIU FOTOGRÀFIC MUNICIPAL/ARXIU DEL CECI

Un revulsiu semblant caldria atribuir a la trobada o congrés d’investigadors i erudits locals celebrada a Martorell l’any 1950, que adoptà una denominació certament curiosa: “Primera Asamblea Intercomarcal de Investigadores del Penedés y Conca d’Òdena”, amb el títol enunciat en castellà per exigències governatives, però que encobria que gairebé la meitat de les intervencions foren fetes en català, i amb la clara intencionalitat de difondre i dignificar les recerques històriques de temàtica local i comarcal, i coordinar i compartir iniciatives entre els investigadors de les comarques del Penedès i l’Anoia. En aquesta iniciativa, promoguda en bona mesura pel Dr. Mercader i pel geògraf Josep Iglésies, caldria veure-hi una intencionalitat inequívoca de militància cultural i cívica, i un objectiu reeixit de superació de les rígides pautes culturals i lingüístiques imposades pel règim franquista, que impregnaven tots els exponents de la vida del país. També és interessant constatar que alguns dels participants en l’esdeveniment també havien participat com a autors en la Miscellanea Aqualatensia, als qual s’afegiren en aquest cas exponents destacats de “l’escola Vicens”, i col·legues i amics del Dr. Mercader, com Emili Giralt, representant de Vilafranca del Penedès, que actuà com a secretari, Jordi Nadal Oller, Manuel Riu, Joan Vilà Valentí, Agustí Duran i Sanpere, etc.

Josep M. Torras i Ribé

Catedràtic Emèrit de la Universitat de Barcelona

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta