Carles Crespo o la complaença d’haver concedit una ànima pròpia a cada projecte
C

3 de març de 2024

En la meva condició de ciutadana, més enllà de sumar-me a la commemoració -enguany- dels 140 anys de l’Edifici Consistorial, especialment per la rellevància arquitectònica de ser una obra d’estètica neoclàssica del gran arquitecte barceloní, Antoni Rovira i Trias, que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya; no puc menys que posar en valor els apunts “La Casa Consistorial. 140 anys d’evolució d’un edifici”, de l’arquitecte Carles Crespo, presentats el passat 15 de febrer, a la sala de plens de l’Ajuntament d’Igualada.

I és, precisament, des de la perspectiva de prendre com a punt de partida el testimonial univers arquitectònic, amb motiu de la seva recent jubilació, que em proposo per a aquesta avinentesa de presentar -a propòsit d’una inestimable conversa- l’itinerari personal i professional de tot un veterà de l’arquitectura, Carlos Crespo i Veigas, qui, al decurs d’unes quatre dècades, ha estat Arquitecte Municipal d’Igualada, cap del Departament de Projectes; àdhuc, no sense senyalar la diferència entre un arquitecte municipal que treballa per a la institució pública i un arquitecte que treballa per compte propi, al seu despatx o estudi particular.

Quatre passos pel seu exercici professional i per què no personal, doncs van estretament lligats, ens descobreix un Carlos Crespo i Veigas, fill de Barcelona (1955), que va estudiar Arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, segons un pla d’estudis de sis anys de carrera, cursada en aules universitàries de Barcelona i de Sabadell; un període acadèmic -per a ell- del tot memorable durant el qual va conèixer la que es convertiria en la seva dona, Anna Albín, recentment i tristament traspassada. Col·legiat, a principis dels 80’, casat i pare de família, amb residència al barri d’Horta, els seus primers passos en la realització professional van ser compartits amb companys de professió en un estudi d’arquitectura, al carrer Diputació; un episodi de treball en equip que els va portar a ser premiats en més d’un concurs arquitectònic, deixant unes primeres empremtes, a diferents localitzacions de Barcelona i de l’actual àrea metropolitana (Cornellà, el Prat…, i fins i tot de la Catalunya interior).

En qüestió de temps, corria el setembre del 1987, en un moment en què Crespo treballava pel seu compte a l’estudi arquitectònic, va veure l’oportunitat de concursar per ocupar una plaça d’arquitecte a Igualada; curiosament, la ciutat on el pare de l’Anna, Lluís M. Albín, havia dut a terme diverses actuacions arquitectòniques, amb edificis que han quedat segellats en la memòria de la ciutat.

Seguidament, un cop guanyada la plaça, va començar a treballar a la Casa Consistorial d’Igualada, bo i fixant a la mateixa ciutat la residència familiar al cap d’uns anys. D’ençà aquest assentament professional, Crespo sempre va concedir la total prioritat i màxima dedicació a l’esfera oficial i pública de la seva feina; si bé, en més d’una ocasió, va acomplir algun projecte particular per al gaudi personal.

Mentre que en la seva condició d’arquitecte municipal, Crespo ha treballat com a cap del Departament de Projectes, una oficina compartida amb aparelladors, enginyers, delineants, etc., a tothora les seves actuacions i de l’equip han estat orientades a dur a terme un resolutiu seguiment i control dels projectes d’adequació i/o remodelació de l’espai urbà, ja fos a proposta de les distintes alcaldies de la Casa Consistorial o dels diferents mandats de la Generalitat, i d’altres iniciatives. En aquest context, queda ben recalcada la diferència entre planejament i urbanisme, tal i com Crespo puntualitza: “… mentre que planejament és decidir sobre un plànol què s’ha de fer amb el traçat de carrers, l’alçada dels edificis, etc., així com tota la gestió que se’n deriva; en canvi, la urbanització i l’edificació pertanyen pròpiament a l’àmbit de la construcció”.

Òbviament, en el transcórrer dels successius governs municipals de prop de quaranta anys, és del tot obligat de destacar la més que qualificada actuació i intervenció professional, de Crespo, en una sèrie de projectes estrictament municipals referits a edificis i algunes reformes i/o remodelacions de l’Ajuntament, de centres cívics municipals, de carrers, d’escoles, de centres sanitaris, etc. En aquest context, em serveixo d’enumerar les actuacions més rellevants: Rambla St. Isidre, General Vives i Carrer St. Jordi (1994-1998); Parc del Xipreret (1998); Edifici de la Policia Municipal 092 (1998); Pavimentació del Carrer Nou (1998); Pavimentació del Carrer de St. Magí. Escales mecàniques (2000), premi de l’espai públic de la Catalunya Central; Parc de Garcia Fossas (2002); Pavimentació dels carrers de St. Simplici, de l’Alba i del Pare Tous Soler (2002-2004); Pavimentació dels carrers de Josep Galtés i de St. Josep (2005); Reforma i Ampliació de la Casa Consistorial (2005); Ascensor del Parc Vallbona-Parc Valldaura (2006); Llar d’infants L’Espígol (2009); Escola Universitària Teneria, del Pla de La Massa (2014); Remodelació de l’edifici La Teneria. Arxiu Comarcal (2019); Refugi de pelegrins. Cal Macu (2022); Centre Cívic Nord (2022) i Escola d’Infermeria. Campus Salut Igualada (2023).

A resultes d’aquesta llarga realització, més enllà de les satisfaccions personals que Crespo pugui emmagatzemar, se m’acut de preguntar-li si els estadis de llibertat de treball a l’esfera privada o a l’esfera professional de la institució pública són especialment diferents. La resposta és clara i precisa: “La línia de treball d’un arquitecte municipal o de l’àmbit privat no rau en la manera de confeccionar el projecte, sinó precisament en el fet que es treballa per a un client determinat, i qui mana és el client. Sigui un particular o bé la institució, el client et planteja, et proposa, unes idees, un croquis sobre una hipotètica actuació que has de saber traduir en un determinat projecte. I, en tant que arquitecte, una altra cosa és la pròpia gestió del projecte; quan es treballa per a la institució, s’aprova, s’ha de licitar, en definitiva estàs compromès amb tot el procés del projecte… En canvi, quan treballes a títol personal, la gestió i el seguiment no tenen perquè ser els mateixos”.
Al capdavall, des d’una reserva personal i una discreció elogiable, Crespo subratlla la particularitat d’haver-se sentit sempre membre d’un equip, lluny d’egos o personalismes; endemés de tenir molt clar -en totes les actuacions- que duia a terme un treball d’abast públic i que, des d’una ferma voluntat de servei, qualsevol dels seus projectes calia acomodar-los a un sol i únic destinatari: el ciutadà. En conseqüència, considera que l’arquitecte municipal, potser, ha de contemplar una visió més àmplia pel que fa a tenir en compte la vida d’un edifici i la seva dimensió d’ús social.

Definitivament, de tot plegat, se’n desprèn la trajectòria professional d’un arquitecte que, al meu entendre, ha tocat sostre i pot sentir-se orgullós d’haver assolit, com a mínim, la majoria dels seus reptes envers una arquitectura cada cop més humana i socialitzadora.
Un llarg i feliç jubileu, Carles!.

Fotografies de Carmel·la Planell
Totes les dades d’aquesta memòria estan registrades i formen part del Fons d’Arxiu de Carmel·la Planell i de La Veu de l’Anoia.

Comparteix l'article:

Deixa un comentari

L'Enquesta

Llegeixes els llibres que et regalen per Sant Jordi?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta