Al marge de les arrels espirituals més profundes i de l’estat de plenitud dels fidels que viuen en la fe, l’Església dels nostres dies, i en alguns casos i en alguns llocs des de fa dècades, fins i tot endinsant-se en un incògnit futur d’una inequívoca i progressiva crisi de fe i de fidels, va acceptant certes renúncies alhora que va prestant-se a un renovat segell d’identitat; reconeixent si cal noves formes ministerials i altres modalitats de la pràctica del culte dirigides a un marc de comunitats per descomptat cada vegada més heterogènies i d’ampli espectre, que segurament reclamaran amb fervor una total posada en pràctica dels drets humans més elementals.
Òbviament, si bé la pròpia assumpció d’una mirada realista al futur de l’Església pot generar moltes divisions d’opinió dins i fora de la seva seu; és evident que un lent i gradual procés de metamorfosi s’ha instal·lat des de començaments d’aquest mil·lenni, donant pas a diferents poblacions i ciutats, sobretot del nostre continent, al despertar d’una Església competent a albergar un ideari espiritual molt més universal i humanista, lluny de qualsevol adoctrinament. És a dir, una Església que va sent capaç de superar o sinó compensar el buit lànguid i escalonat d’alguns dels seus temples, secularment recintes sagrats -cada vegada més orfes de litúrgia religiosa i de parroquians- en espais i dependències obertes a tota la societat, des dels àmbits més plurals de la cultura, de l’art, de la música, del coneixement, de les festes, del teatre, etc. Efectivament, es va assistint a una concepció de vida canviant, a unes noves les funcions i nous usos per als històrics recintes eclesiàstics, conformant unes identitats inèdites o una més actual filosofia que possibilita una infinitat de vincles personals a partir de diferents i diversos reclams socials.
En un altre sentit, i des d’una perspectiva més alarmant, abans que una església, una ermita, un gran espai eclesiàstic (com poden ser un santuari, un monestir o un convent) passi a ser dessacralitzat i engrosseixi el llistat de recintes de culte sense cap mena d’acte religiós; l’opció més viable per a salvar l’edifici és reconvertir-lo, mitjançant un contracte d’arrendament, de cessió o de donació -a partir d’usos concedits per la Diòcesi- a Ajuntaments o a particulars per a dur a terme activitats que habitualment estan relacionades amb l’univers cultural i/o associatiu.
Certament, fins ara, se’n sap ben poc de la gran quantitat d’amants de vells tresors arquitectònics, de l’arqueologia, de l’art, i com no de gent procliu a salvar o recuperar edificacions singulars; persones que han procedit a la restauració i/o rehabilitació de molts temples de culte, projectant-hi a les seves dependències internes unes destinacions i funcions inimaginables més enllà d’una sala d’exposicions o un auditori, per exemple; donant cabuda a transformacions tan originals com una reconversió en un hotel, un museu, un celler o fins i tot una casa particular.
De fet, el primer pas és recuperar el patrimoni per part dels qui se’l puguin sentir seu, seguidament cal una important inversió, i finalment projectar la realització de l’obra a partir del ventall d’idees i nous designis registrats al pensament de cadascú, seguint sempre les normes de patrimoni a l’hora de respectar i perpetuar la trajectòria identitària de l’edifici en qüestió. Al capdavall, la metamorfosi d’aquests edificis es recolza en actuacions basades en la funcionalitat i la sostenibilitat, cercant en les seves propostes i solucions una eficàcia resolta del projecte inicial, bo i involucrant-hi tots els sentits per a què els usuaris puguin servir-se’n i gaudeixin plenament d’aquest innovador concepte de l’espai.
