Adéu, Josep!
A

19 de setembre de 2022

Quan tot just havia acabat d’escriure la columna setmanal, m’assabento de la mort d’en Josep Elias i Farré. M’ha colpit perquè en Josep és un bon home i un gran company. El garbuix de sentiments que em genera la trista nova, m’omple la ment de comentaris i records que posen a prova la meva capacitat de síntesi per a fer intel·ligible el que sento en aquests moments.

Divendres passat vaig tenir el goig de tornar a parlar-hi per telèfon tot comentant la festa del 40 aniversari de La Veu i, com sempre, ens vàrem emplaçar a seguir comentant les coses de la ciutat i, sobretot de la premsa, que eren els dos dels grans temes d’en Josep.
Reconec que allà per l’any 1983, quan em vaig incorporar a fer petites col·laboracions a La Veu, ell em va mirar amb una mica de recel, car coneixia el meu caràcter i el posicionament polític. Els seus recels inicials es varen dissoldre com un sucret quan va llegir els meus primers articles i quan els va comentar amb el gran mestre en comú que varem compartir: Mossèn Josep Còdol, que em coneixia de quan jo era escolà.
Era tanta la vocació periodística d’en Josep Elias que en la primera època de La Veu feia una doble jornada: a la revista Vida i a La Veu…. i em temo que en cap dels dos llocs cobrava. En Josep ha estat un puntal de la premsa local i comarcal, tot i que molt poques vegades se li han reconegut els mèrits.

Quan ens vàrem informatitzar, en Josep Elias va ser dels primers en abraçar la nova cultura digital i els seus originals passaren del paper a la pantalla sense dificultat. És més, ben aviat va trobar el sac de coneixement que és Google que en Josep Elias utilitzava com ningú per trobar informacions del circ, la seva altra gran passió. Dec tot el que conec de Pinito del Oro o del Circ Raluy a les anècdotes que en Josep m’explicava, moltes de les quals va reflectir al seu llibre “El circ a Igualada”. Tenia una memòria d’elefant per a recordar noms i gestes d’esportistes o artistes locals. No fa gaire li vaig preguntar per la mare d’un popular actor català que per la ràdio va dir que era igualadina. En Josep la recordava perfectament tot i que la bona senyora va marxar d’Igualada fa més de cinquanta anys.

En Josep ha estat un home de fortíssimes conviccions familiars, religioses, patriòtiques o d’amistat de les quals mai en va presumir. Sentia els colors de La Veu, la vocació periodística, el companyerisme i quan iniciava una campanya, no hi havia forma humana de fer-lo desistir. Ni la gran banca ho va aconseguir. A ell es deu que la figura de Sant Isidre a l’inici de la Rambla, a la façana que havia estat del Banc Central, avui el Santander, hi continuï presidint la imatge del sant.

L’espai de la columna és petit per dir tot el que penso d’en Josep Elias i per expressar el buit que sento.

Trobaré a faltar les teves trucades dels divendres, company però el teu record no em deixarà mai.

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta