La Rellotgeria i Joieria Pons segueix de celebració participant-nos del recent aniversari del senyor Josep Pons i Segura, tot un veterà d’una emblemàtica rellotgeria regentada per tres generacions de la mateixa nissaga familiar.
Tot i a punt d’acabar el mes de febrer, la família Pons encara festeja un doble aniversari: d’una banda, els 87 anys del senyor Josep Pons i Segura, complerts el passat 11 de gener; i, de l’altra, el 75è aniversari de l’obertura d’aquest establiment comercial, a l’any 1947. En aquest sentit, una afectuosa conversa amb el senyor Pons i el seus dos fills, Cristina i Roger, ens regala l’orgull d’una família en viure’s com a professionals dels rams de la rellotgeria i de la joieria, en un admirable i consolidat itinerari que té per protagonistes a tres generacions d’una mateixa família.
Efectivament, acabats de complir aquests 87 anys, en Josep Pons i Segura rememora com es va iniciar al món de la rellotgeria ajudant el seu pare, Joan Pons i Prat, nascut el 1902, que era mecànic rellotger i torner; i amb només onze anys ja reparava rellotges en un taller d’un quasi desèrtic Poble Sec. Posteriorment, va llogar els baixos d’aquesta finca per a plantar-se com a rellotger, i vivint a la mateixa rebotiga. D’uns primers passos d’aquest comerç emblemàtic, se n’obté que ja sigui per tradició o per rotunda obligació, abans, era habitual que els fills continuessin la professió dels pares; i així va ser que en Josep Pons i Segura es va formar en l’ofici de rellotger de la mà del seu progenitor. Avui, amb uns ben sumats 76 anys a la professió, aquest veterà de la rellotgeria ens participa de les maneres de fer i del domini d’un ofici que ja han anat passant a l’oblit.
Això és, no fa tantes dècades que aquest taller cobria no sols l’encesa sinó també les reparacions dels rellotges que sonaven per a tota la ciutadania igualadina (el de la Soledat, el de Santa Maria, el dels Escolapis i el de l’Ateneu). I, per aquells mateixos anys, el taller també era l’encarregat del manteniment i la reparació, així com de l’acte de donar puntualment corda, dels rellotges d’algunes famílies de renom. De retruc, de sempre ha estat tot un mèrit el talent del senyor Pons en crear noves peces de substitució per a reparar rellotges antics sense recanvis.
D’ençà la primera època, un entorn tan transitat com la Rambla de Sant Isidre (altrament Carretera Nacional II) va propiciar un bon clientelisme que va ser més i més fidel a propòsit de l’efectivitat de les reparacions -en un temps en què el taller comptava amb vuit aprenents de rellotger- i d’una cada cop més qualificada oferta de productes, acoblats a les modes imperants. D’aquests dies, de la famosa Nacional II, data la curiosa circumstància de la instal·lació del popular rellotge exterior, que va haver de ser aprovada, no per l’Ajuntament d’Igualada, sinó pels mandataris del Ministerio de Obras Públicas. Més endavant, a finals de la dècada dels 60’, es va inaugurar un novell espai comercial per a donar cabuda al mercat de la joieria, bo i ampliant també el taller de rellotgeria; una nova dependència que incorporaria al taulell a l’avui difunta esposa del senyor Pons, la senyora Anna Puiggrós i Bou, i a uns ben joves Cristina i Roger.
Actualment, el senyor Pons, a resultes d’una molt bona salut, segueix treballant en la reparació mecànica dels rellotges antics; mentre que el seu fill Roger -professional del Gremi de Rellotgers- s’ha constituït com a certificat coneixedor de la més avançada tecnologia rellotgera. I, en l’àmbit de la joieria, la seva filla Cristina, professional de la Gemmologia, ha esdevingut una experta en el camp de les joies, perles i pedres precioses, acompanyant-se a tothora d’uns proveïdors de confiança, i romanent sempre a l’avantguarda de les noves tendències.
D’uns dies més recents, una modernització de la botiga i una adaptació del taller a nous processos de reparació, transformació i/o modificació de certes peces, porten a la Cristina i al Roger a sumar dècades en un negoci capitanejat per tres generacions que li han sabut concedir, amb professionalitat, saber fer i talla humana, un segell identitari que arriba molt més lluny dels confins igualadins.
Totes les dades d’aquesta memòria estan registrades i formen part del Fons de Documentació de Carmel·la Planell i de La Veu de l’Anoia.
