La Colita ha estat aquella gran dona, lliure i independent, d’esquerres i declaradament feminista, convertida en una figura inequívoca del fotoperiodisme des d’una pregona perspectiva de gènere. Això és, el seu fotoperiodisme va ser testimoni de nombroses seqüències memorables d’una Espanya grisa, inculta i endarrerida, centrant la mirada en la vida social i cultural de la Barcelona i -per extensió- de la Catalunya, de finals del franquisme i dels convulsos passatges de la transició democràtica. Al cap i a la fi, una autora compromesa a donar testimoniatge d’un dia a dia de les cares més amables -i si es vol més glamuroses- fins als ambients més marginals de la societat catalana.
Filla de Barcelona (1940), la fotògrafa Isabel Steva i Hernández, popularment coneguda com a Colita, ens va deixar el 31 de desembre passat. Una mirada al seu perfil biogràfic ens presenta, de primer, una adolescent que va descobrir la fotografia de la mà del seu pare, gràcies a l’obsequi d’una càmera; de retruc, l’home que li va descobrir la Barcelona que ella tan ha estimat. Més endavant, després dels estudis superiors i haver cursat a la Universitat de La Sorbona, Llengua i civilització francesa, va tornar a Barcelona amb un bagatge vivencial i cultural extraordinaris; la qual cosa li va permetre, atesa la seva passió per la fotografia, aprendre’n totes les tècniques i accedir a l’univers fotogràfic amb l’acompanyament de grans autors dels 60′, com: Maspons, Miserachs, Català-Roca i Pomés; fotògrafs als quals -ella- sempre va tenir en una total consideració, no sense lamentar l’escassetat de dones fotògrafes.
Seguidament, aviat vindria una llarga i incansable realització professional en què presentaria -sense escatimar cap seqüència- la seva visió fotogràfica i també social i ideològica de tots els ambients humans que tan bé sabia fer-se seus. Dècades d’un entusiasta treball quedaríem plasmades en un gruix de més de trenta excepcionals publicacions i unes summament concorregudes exposicions, d’entre les quals són inesborrables: “Llums i ombres del flamenc” o l’exposició dedicada a la “Gauche Divine” dels anys daurats de Bocaccio, que va ser censurada pel règim.
“Compromesa amb la fotografia i amb el col·lectiu de fotògrafs i fotògrafes de Catalunya i de la resta de l’Estat espanyol, sempre va reivindicar la importància de la fotografia i la necessitat de posicionar-la.”
Al capdavall, d’aquesta fotògrafa “tot terreny”, amb el seu extensíssim recorregut artístic val a subratllar-ne, des d’una esfera temàtica, que va ser capaç de capturar i fer-se seves instantànies tan inversemblants i antagòniques com els espectacles taurins i els del món del transvestisme. Endemés, no cal ni dir que la major part del seu arxiu fotogràfic, abraça tots els canvis polítics i socials del pas de la Dictadura a la Democràcia; unes instantànies, que en tots els casos servien de denúncia d’un règim encara opressor i dels carrinclons valors de l’Església, i que quedarien segellades als mitjans periodístics de més tirada: Tele/eXpres, Destino, Triunfo, Fotogramas o Interviu. Simultàniament, van aconseguir un notable reconeixement els seus retrats i reportatges personalitzats, alguns subratllant el factor humà (malalts de SIDA) i altres simplement mostrant a personatges públics, universalment reconeguts.
Compromesa amb la fotografia i amb el col·lectiu de fotògrafs i fotògrafes de Catalunya i de la resta de l’Estat espanyol, sempre va reivindicar la importància de la fotografia i la necessitat de posicionar-la, tant a nivell artístic com cultural, en una categoria molt més elevada. En aquest sentit no va dubtar, tot i expressar un agraïment al jurat, a rebutjar el Premi Nacional de Fotografia, a l’any 2014, al·ludint a la vergonyosa situació del Ministeri de Cultura, Educació i Esport, a l’ensems que va manifestar -sense pèls a la llengua- aquestes paraules al ministre, José I. Wert: “De moment, senyor Wert, no em ve de gust sortir amb vostè a la foto”. Això no obstant, una llarga llista de distincions i reconeixements apunten a ser els merescuts tributs a una longeva trajectòria fotogràfica: la Creu de Sant Jordi (Generalitat de Catalunya, la Medalla al Mèrit Artístic (Ajuntament de Barcelona) o la Medalla d’Or al Mèrit a les Belles Arts, el 2021, del Ministeri de Cultura, sota un govern socialista.
Personalment m’agradaria subratllar que haver-la conegut, encara que en ocasions puntuals dins del marc del col·lectiu feminista dels anys 80, i a propòsit d’alguns dels seus reportatges a la revista “Vindicació feminista”, va ser com una mena de concessió; encara que, més enllà de ser respectuosa i amable, sempre et feia notar que ella era només amiga dels seus amics. Emperò, quan més vaig poder gaudir d’un acostament força personal va ser contactant amb ella per a convidar-la a participar, amb una representació de la seva obra retrospectiva, al FineArt Igualada, del febrer del 2014. A partir d’aquí, el mes de maig següent, va ser tot un privilegi compartir-la amb motiu de la seva retrospectiva “Colita, ¡porqué sí!”, a La Pedrera; una mostra en què eren exposats els seus més reconeguts treballs entre els quals vaig poder meravellar-me amb la fantàstica recopilació de les diferents etapes (una cinc dècades) de la seva carrera com a retratista i fotoperiodista, a més de descobrir alguns dels seus fotomuntatges i -com no- els seus primers passos en la digitalització i el maneig dels programes de retoc. Tot sigui dit, en aquella ocasió, ella, estupenda i plena de vida, es confessava -no sense un cert posat de nostàlgia d’altres temps- agraïda amb una vida en què va poder gaudir plenament de la seva feina i va ser feliç compartint-se amb moltes de les persones que va poder retratar. A propòsit d’això, valorava moltíssim el retrat, fent referència a què: “… aconseguir que algú fotogràficament se’t lliuri depèn de les teves habilitats. Això és, és tota una conquesta, és art del fotògraf”.
El pas següent, als seus més de setanta anys, ja estava instal·lada en una quotidianitat de viure tranquil·la a casa seva, al barri de Sants, revisant i ordenant el seu voluminós arxiu, i anar cercant nous destinataris; si bé moltes de les seves obres de fa temps formen part del Museu Nacional de Catalunya, l’Arxiu Municipal, la Filmoteca de Catalunya, i altres entitats.
Carmel·la Planell
