Es tracta d’una de les joies arquitectòniques del país, per bé que a Igualada encara molta gent no hi ha posat mai els peus. Guanyadora de prestigiosos premis i objecte de “pelegrinatge” d’estudiants d’arquitectura d’arreu del món, el Cementiri Nou de les Comes va començar a construir-se el 1985.
El Cementiri Nou, del que se’n va inaugurar la primera fase el 1992 i encara avui està inacabat, és obra dels arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós, guanyadors del concurs convocat per l’Ajuntament d’Igualada el 1983. Ha estat considerat com una de les obres més importants de l’arquitectura catalana del segle XX i l’any 1992 fou guardonat amb el premi FAD d’arquitectura. Es troba al final del carrer dels Països Baixos, en el polígon industrial de les Comes. És una obra protegida com a bé cultural d’interès local.
L’any 1969-70, es va fer una modificació de límits entre el terme d’Òdena i el d’Igualada quedant els terrenys on ara hi ha el cementiri en el terme d’Igualada. L’any 1983 l’Ajuntament de la ciutat convocà el concurs per adjudicar el nou cementiri, ja que el cementiri vell, ubicat a l’avinguda Pau Casals i inaugurat el 1819, no disposava de prou espai.
El projecte del cementiri nou va diferenciar-lo de la concepció dels cementiris tradicionals, mostrant-lo com un parc on passejar. Es va realitzar un tall en el sòl, a les parets del qual se situen els nínxols, els quals estan ubicats sota una estructura corbada de formigó que els cobreix.
La major part del cementiri està enfonsat respecte al nivell del sòl, fet que l’integra en el paisatge. La baixada es realitza seguint un camí en ziga-zaga. En el recinte hi ha múltiples racons, objectes i detalls que juguen amb la llum i l’ombra. Les obres van començar el 1985, la inauguració de la primera fase va ser el 1992 i es va completar el 1994. El seu dissenyador, Enric Miralles i Moya, mort prematurament l’any 2000, està enterrat en un dels panteons que voregen la plaça que marca el gir entre el primer braç i el segon.
Un espai molt singular
Aquest espai és, certament, singular. El cementiri és concebut com un parc, com “la casa dels vius”, un lloc on gaudir del sol i la tranquil·litat qualsevol dia de la setmana. La configuració del parc aprofita un promontori del terreny per fer-hi un trau longitudinal i crear un recorregut de baixada en ziga-zaga, fins a arribar a un rierol situat uns metres més avall.
El projecte complet preveia els tres braços de la ziga-zaga, si bé en la primera fase només se n’ha construït un i s’insinua el començament del segon. Els nínxols es disposen a banda i banda del recorregut formant terrasses intermèdies.
Uns passos transversals faciliten l’accés a les terrasses laterals, generant un moviment d’ascensió i de descens carregat de connotacions al·legòriques. La construcció dels grups de nínxols es fa sempre amb peces prefabricades de formigó, com també els revestiments dels murs de contenció.
El resultat és que els morts es troben sempre sota terra, i els visitants del parc baixen fins al nivell inferior fins a situar-se al mateix nivell dels morts. La capella se situa a l’entrada del recorregut, induint a un ritual que comença amb el funeral i baixa fins a cada nínxol.
