Les fotografies presentades en aquesta exposició, i que responen a aquest projecte, ens mostren tot el procés cura i rehabilitació d’unes joves que han estat víctimes d’episodis de violència masclista fins al moment d’un acceptable restabliment personal. En aquest sentit, el punt de partida per a tirar endavant l’esmentat projecte rau en la pròpia Rut Mateu Carles. Ella, a partir d’una seqüència de reafirmació i d’una voluntat de cloure amb l’inqüestionable tràngol pel qual va haver de passar, semblantment a unes altres tantes víctimes, va decidir-se a comunicar i comentar la idea en el seu entorn més proper de companyes i amigues; endemés d’aconseguir el suport de la Kaserna Jove, de l’Ajuntament d’Igualada.
Aquest va ser el detonant per a què algunes joves, afectades pels mateixos successos de violència, volguessin implicar-se a donar veu de cada un dels seus casos bo i atorgant forma i contingut en el teixir d’aquesta iniciativa. De primer, van optar per la manera més amable possible i des d’un rerefons estètic per a presentar i relatar els diferents estadis –els més intrínsecs- pels quals pot passar una dona víctima de qualsevol forma de maltractament fins a les violències més greus.
Un total de sis dones fotografiades i sis fotògrafes, doncs, presentades de forma aparellada per afinitats i situacions personals concretes, a les quals s’hi sumen diferents dones que els han fet costat des de les xarxes socials i vessants divulgatius, són les que conformen i donen vida a aquesta exposició. Una exposició que mostra i explica la part més oculta i/o silenciada d’aquestes cicatrius, sempre defugint d’aquelles percepcions susceptibles de caure en morbositats.
A partir d’aquesta mirada tan explícita a les diferents seqüeles que els comportaments violents han imprès en els seus cossos, l’aspecte en què més incideix l’exposició és a observar com ha arribat cada una a superar el seu infortuni; contribuint, al seu torn, a què aquest projecte serveixi d’exemple per a altres dones, també víctimes, donant a conèixer aquells instruments de superació que -a cadascuna d’elles- tant els han servit.
Al capdavall, la principal finalitat del projecte pot orientar-se en dos sentits: d’una banda i en primer lloc, dur a terme i amb èxit una labor de plena cura i recuperació. I, en segon lloc, l’exposició és un punt de partida per a poder visualitzar aquests casos de manera que el públic pugui crear tot tipus de vincles amb aquestes i altres dones que han patit qualsevol forma de violència. I que, a la vegada, des de la imatge hom pugui descobrir l’abast del sofriment i, en conseqüència, tot el que ha comportat el llarg període restaurador, així com trobar el camí per recuperar les forces per a caminar en el dia a dia i obrir els ulls a nou despertar de la vida.
Pel que fa a aquest material gràfic, la disposició de les fotografies, presentades en sis blocs referits a cadascuna de les participants; aquestes no responen a cap pauta establerta. Cada grup d’imatges fa al·lusió a una història i narració personal. Més enllà, la possibilitat de perseguir una mirada estètica en cadascuna de les fotografies ja forma part de la lectura individual de les persones que les contemplin
I, a tall d’exemple, heus aquí el testimoniatge de la Rut, víctima d’un abús sexual a l’adolescència, fotografiada per l’Anna Vilarrubias …
Un passat que pesa, que no es veu. La voluntat de fer-lo visible ens fa recórrer a l’únic element material que ens queda d’aquell dia: la roba que portava la Rut. A través d’ella podem treballar l’acceptació i l’exteriorització de la força reprimida en forma de flama. I utilitzant el foc com a element catalitzador d’esperança, de futur.
“Tornem a néixer, més fortes, més juntes, més profundes, perquè un base de mans amigues ens recull i ens abraça”.
