Montserrat Argelich
El dia 10 d’octubre és el dia mundial de la salut mental, aquesta commemoració va néixer l’any 1992 per equiparar la salut mental amb la salut física. Enguany, la celebració se centra en la prevenció del suïcidi, un encert perquè realment aquest està augmentant i sempre ha estat un tabú.
Avui però, jo us vull parlar dels malats mentals antigament denominats “bojos” que sovint estan on no els tocaria estar…, en una espècie de presons sense amor ni la informació que necessiten per entendre les (suposades) al·lucinacions que tenen, i fer una reflexió de quin percentatge d’aquests podria estar fora si “aquella primera vegada” haguessin obtingut les respostes adequades; seguiu llegint i m’entendreu on vull arribar.
És evident que tots som diferents físicament oi? Doncs també hauria de ser evident que tots tinguem una percepció diferent. Com ja us vaig explicar la percepció del que sentim és diferent (1 de cada 5 persones són persones altament sensibles), el que veiem amb els nostres ulls és diferent (es considera que la resposta de l’ull cobreix les longituds d’ones de 400 a 700 nm però hi ha persones amb una resposta més àmplia, de 380 a 780 nm), per tant, està clar que la realitat que cada persona percep és diferent, és única, com la seva empremta digital.
Tots sabem quan estem mirant una taula que és una taula, ho sabem gràcies a l’aprenentatge. La taula tothom la veu, però no podem afirmar que tothom l’estigui veient igual, almenys actualment no hi ha ciència que ho pugui comprovar.
Amb això que us vull dir? Heu vist mai ombres o la sensació d’alguna presencia? Heu vist mai llums o objectes no identificats? Hi ha molta gent que sí, però clar, els ulls o l’atenció de la majoria d’humans, i del primer professional que t’atén en el cas d’assistir a una consulta per un atac de pànic, segurament no han tingut mai experiències com la teva ni a la carrera els hi varen explicar que fossin possibles…, i per tant, la primera resposta quan acudeixes a un professional, serà dir-te que t’ho estàs imaginant o que tens al·lucinacions post-traumàtiques per algun “xoc” (que a vegades hi pot ser i a vegades no), marxaràs a casa (segurament amb una prescripció farmacològica) i potser seguiràs veient coses, o no, però tindràs la certesa de que tu vas veure o sentir coses inexplicables, i aleshores si tens tendència aprensiva començaràs a pensar que t’has tornat boig, o els del teu voltant t’ho diran. La manipulació auto generada o generada externament per la societat, et podrà generar un bloqueig en el teu inconscient que només farà que incrementar la resposta de por i pànic en el moment en què tornis a veure alguna cosa estranya o notis sensacions inexplicables…i això podrà derivar en atacs de pànic o d’ansietat constants, que si que requeriran un fàrmac com a tractament, que evidentment no resoldrà el problema d’origen, però que neutralitzarà la simptomatologia, encara que no sempre.
Creus que podríem modificar la resposta aquesta de pànic o ansietat davant nous estímuls que no coneixem, que no hem après, i que ens espanten? I evitar les crisis de pànic o ansietat?…
Evidentment que sí! Tot és un treball mental i de comprensió que ha de fer el pacient, però que no podrà ser si el professional no treballa amb consciència holística i rep la formació necessària per fer-ho. Des del meu punt de vista, com a terapeuta, caldria que el professional sanitari reconegués que el aparent “malalt mental” pot tenir la raó, qui som els altres per jutjar-lo sovint sense informació suficient? Imagina’t el següent:
I si aquell que et dona la primera resposta, que pot ser el professional sanitari, un amic, o la mare o el pare et diu:
Què dius que has vist? Explica-m’ho, jo no ho veig però no tots hem de veure el mateix…, pel que jo sé potser has vist l’aura d’una persona, segons diferents investigacions hi ha gent que pot veure l’aura de les persones, també és normal que puguis veure ombres, sembla ser que la consciència no mor i que alguns dels cossos energètics que ens recobreixen, com el cos emocional i el mental, no desapareixen en el moment de la mort, hi ha centenars de persones, doctors i científics amb capacitats extrasensorials o sense, que ho estant estudiant des de diferents organismes públics i privats. I al cel veus una llum que juraries que és un ovni? Ostres doncs jo no tinc informació al respecte, però l’altre dia per TV3 varen comentar que certament hi ha objectes que amb la tecnologia actual no s’identifiquen, i de fet els EUA han desclassificat informes sobre ovnis i admeten que n’hi ha casos reals!
Ah! I que dius que a la nit dormint has sortit del teu cos físic i des del sostre t’has vist estirat al llit i t’has pensat que havies mort? Ostres, això pot espantar molt, clar, però això és diu projecció astral, ets un afortunat, poca gent ho experimenta.
Que us sembla? Hem fet sentir la persona com a boja? O bé hem normalitzat un fet a partir d’una explicació mínima, una dosi d’amor, zero judici i zero projecció o creença sobre si és normal o no poder veure o sentir més enllà del que el sistema, i en aquest cas la medicina convencional, diu que és “normal”… Des del meu punt de vista, aquest seria el primer camí a seguir per millorar el benestar de les persones amb problemes mentals de suposades al·lucinacions.
Un abordatge multidisciplinari que ja es fa en molts hospitals és necessari, però si volem afrontar els reptes de futur i evitar els pronòstics de l’augment dels trastorns de salut mental, caldria començar a revisar que ens poden aportar altres disciplines transversals… no quedar-nos només amb allò de que “estem fets de química i ens movem gràcies a la física”.
Per cert, a Barcelona, anualment s’hi celebrà un congrés d’ufologia, la ciència que estudia els OVNIS i els catalans no en sabem gaire… Hi assisteix gent de tot el món, hi varen explicar que a EUA el govern hi destina milions de dòlars públics! Qui sap altres governs… Jo exigiria desclassificar tot allò que es sap (d’ufologia i d’altres disciplines) i que sembla no interessa que el ramat sapiguem!
