Marc Rodríguez, actor: “La comèdia ben feta inclou també la part dramàtica”

51
Textos: Xavier Puig/Clack
Fotos: Pol Alfageme/Clack

Recorden el cambrer que no li volia vendre el croissant de xocolata a en Baños; el pare de família que li regalava el joc de tertulià al seu fill; el típic culer patidor del Crackòvia o tants d’altres personatges anònims que ens han fet riure les nits de Polònia a TV3? Hi ha molts actors que agafen aquest tipus de paper en aquests programes, però possiblement la persona que us ha vingut al cap sigui en Marc Rodríguez (Barcelona, 1975). Més enllà de la pantalla petita, on també ha fet sèries com Porca Misèria, ha passat també pel món del cinema, però sobretot viu dalt dels escenaris de teatre. Després de mil malabarismes per congeniar un espai per l’entrevista amb els seus assajos per la productora Perla 29 amb qui preparen l’obra l’Hostalera de Carlo Goldoni dirigida per Pau Carrió, ens trobem a la plaça Osca de Sants per conversar sobre la seva trajectòria.

Molts et coneixen del Crackòvia o el Polònia, però tu ets sobretot actor de teatre, oi?
És al que m’he dedicat tota la vida. Agafo tot el que m’agrada i em surt, però el meu ofici és el teatre, sí. Aquest any en farà 20 que vaig començar. Amb 19 vaig començar a estudiar, als 20 vaig entrar a l’institut del Teatre i aquell mateix any em va sortir una feina al Festival Grec amb en Rafel Duran, a la Sala Becket, amb una obra del Paco Zarzoso. Em van entrar les ganes de fer teatre a còpia d’anar-hi d’espectador. Vaig començar a estudiar física a la universitat, no vaig aprovar res i no sabia ben bé què fer. Llavors vaig entrar a l’Institut del Teatre i fins avui.

Et queda alguna cosa de la vocació científica?
A mi m’agrada el pensament científic, tot i que després l’estructura mental se me n’ha anat cap a una altra banda. Provar, intentar veure la realitat tabulada i entendre el perquè de les coses, m’agradava molt.

Què és el que més t’enganxa de fer teatre?
Hi ha alguna cosa de la falta de rutina de la nostra feina, que tenim horaris diferents. Suposo que també entendre les persones, el seu comportament, veure perquè fem les coses. A més, cada cop que començo una feina sé que s’acabarà, i el que podria semblar inestable, per mi és motivant i engrescador. Vaig coneixent gent nova, personatges diferents. Encarar diferents tipus de textos, d’obres, això és una cosa que m’agrada molt.

Com fas el salt a la pantalla petita?
Els actors anem agafant el que ens surt. La primera experiència és el 1999 a Nissaga de Poder. Allò va ser el primer, amb 23 anys. Vaig conèixer gent allà que ja s’ha quedat a la meva vida. Vaigflipar, portava un parell d’anys dedicant-me això i era molt divertit. D’altres sèries que he fet, Porca Misèria i també una que es deia el Zoo que era bastant dolenta – vam passar a la història per ser la primera sèrie catalana que treien de programació perquè no anava bé-.

Què hi fa una persona del teu perfil al Crackòvia i al Polònia?
Imitar no em surt gaire bé, ja els ho vaig dir això, però em deixen fer els anònims que són els que parlen, però no són ningú. Em donen certa gimnàstica i m’agrada molt. Surt un tio que és quiosquer, o cambrer o un capellà, o el que sigui. I després em toca fer el Pablo Iglesias, que em surt molt malament, però com que la gent de caracterització fa una feina molt ben feta. Entre allò i que em sembla que els dos som bastant tirilles ja fa el fet.

Com és que et van proposar fer de Pablo Iglesias?
Suposo que perquè el primer dia que va sortir no sabien si aquest tipus tindria recorregut. I com que van veure que era baixet, prim i així… Llavors he acabat fent una mena de personatge, que, després, amb tota la feina que fan la gent de vestuari i caracterització, cola.

En què et fixes per “imitar persones anònimes”‘?
Més que imitar, intentar, per fer tipus com nosaltres. Sobretot mires molt. Entens què et modifica el comportament de les coses, què fem a vegades per semblar una cosa o semblar-ne una d’altra. Això dóna molta comicitat. Quan estàs demanant alguna cosa i no vols que sembli que ho fas, i et penses que a l’altre ja li cola. De fora, però, es veu que estàs fent el papelón.

Ets més de Crackòvia o de Polònia?
Jo els tinc molt carinyo als dos, de veritat. El Polònia dóna més joc, amb la política, perquè hi ha caràcters, personatges diferents que es comporten de certes maneres i van canviant. En l’esport és més difícil, els veiem fer la seva activitat professional, però en canvi no dóna tant joc. El que passa és que hem fet alguns personatges que els tinc molt carinyo com el de Llegendes de l’esport. Amb el Polònia podem anar una mica més enllà, també tenim més temps. Polònia es grava dimecres i dijous per emetre dijous i el Crackòvia dilluns al matí per emetre a la nit. És més rock and roll, més punky.

En contrast amb això, al cinema sols fer papers més dramàtics, no?
Cinema, n’he fet poquet. Però si que és veritat que he fet coses més torturades. És com un luxe el cinema, és més difícil fer-ne i quan arriba el gaudeixes. Tampoc veig que sigui el meu modus vivendi. M’agradaria? Sí, però fins ara he trobat històries més potents en teatre que en cinema. No perquè no hi siguin, sinó perquè en teatre és més fàcil partir d’un text bo d’autors contrastats, de l’època que siguin.

Què creus que t’aporta de diferent cada estil (humor i drama)?
Totes dues coses m’agraden i m’aporten. Tal com veig jo la comèdia, la ben feta, inclou també la part dramàtica. A vegades coses que ens fan gràcia vénen d’una situació d’estar apurat que s’apropa bastant al drama. Però no et sabria dir quines coses m’aporta una cosa o l’altra. El tema és no fer pantomimes o intentar imitar una realitat de clixés.

Parles molt de trobar bons textos, n’hi ha que t’agradin especialment?
Jo tinc un autor, que he fet tres obres seves, el David Mamet, que m’entusiasma. Escriu de manera que la paraula és acció, que escriu comportament, que els personatges no s’expliquen, sinó que a través del que fan, de com estan vivint una situació, veus com estan. Suposo que és el teatre que més m’agrada. Neil Labute m’agrada molt també, perquè té una visió molt àcida i corrosiva de la vida, sense fer res molt estrany, agafant personatges que pots reconèixer, però que els posa en situacions que delaten molt el seu punt més miserable, el que podem arribar a fer per aconseguir coses.

Has trobat guions de qualitat al Crackòvia i el Polònia també?
A la tele m’he trobat també amb coses molt xules i inspiradores, gags molt divertits. Vam fer un anònim fa temps sobre la Marató dels Socialistes que em va agradar molt. Quan els socialistes estaven en hores baixes, els feien una marató, imitant la de TV3, per aconseguir nova gent socialista. Són gags sobre tipus molt comuns, imitant maneres de fer i comportaments, però traient el tema de lloc. Llavors fa gràcia el contrast, veure un tio que es comporta d’una manera molt reconeixible, però el marc és diferent i dóna el punt absurd aquest. Recordo el del cambrer i el croissant de xocolata que va xutar molt.

Tens algun actor o director referent?
Un amic meu, el Julio Manrique, que n’hem fet moltes. Com a director, tot i ser amic, és una persona que li tinc molta admiració i n’he après molt d’ell. Després els argentins, pel concepte que tenen de la feina de l’actor. Són gent que m’han posat molt les piles i m’han fet tornar a veure la feina d’una manera concreta. Creuen que l’actor i la història estan al centre del fet teatral, i entenen molt el joc de l’actor i com tu t’alimentes del que està passant en aquell moment. Saben la corda fluixa en què has d’estar entre el personatge i tu mateix, que també estàs allà. El que estimularà i farà cada cosa sigui diferent cada dia i sigui més o menys veritat, serà el que pugui passar en aquell moment, que no té tant a veure amb la història, sinó amb com estic jo.

Quina habilitat t’agradaria tenir com a actor?
Moltes. La concreció, la netedat. A vegades veig gent molt neta actuant, molt bona i penso, ja m’agradaria. Net com el fet de poder fer menys coses i transmetre molt a la vegada. La gran eina que tenim els actors és el pensament, però després tens la veu, el cos. Tenir un control sobre allò, m’agradaria. El que jo tinc és un punt d’energia i de track vital pel que em va bé per uns personatges, però m’agrada fer tot tipus de personatges. Els actors tenim alguna cosa que de partida ens va bé d’una manera, però m’agrada fer coses allunyades d’un mateix. Això vol dir que has pogut entendre aquell personatge, que té poc o gens a veure amb tu, i plasmar-lo.