L’any 1978 vaig votar SÍ a la Constitución Española. Ho vaig fer perquè no hi havia alternativa. O votàvem la Constitució o continuàvem amb les lleis militars vigents en aquell moment, que contenien -entre altres coses- la pena de mort que s’aplicava de manera molt arbitrària.
Ara evidentment no la votaria. De fet, no vull pas votar una nova Constitución Española perquè s’ha demostrat que qualsevol instrument que es posi en mans dels partits o la monarquia espanyola, acaba convertit en un instrument de repressió de la voluntat popular.
Per això estic molt d’acord amb el gest de protesta escenificat a TV3 per l’escriptora Empar Moliner que va simular cremar una Constitución que no permet aplicar el Decret de Pobresa Energètica aprovat al Parlament de Catalunya. Es veu que per als membres del Tribunal Constitucional això que hi hagi famílies pobres i en risc d’exclusió no els altera la placidesa de la digestió, després d’un dinar a Zalacain, que és el restaurant madrileny on es reuneixen per consensuar les seves sentències.
Més enllà de la llibertat d’expressió -que teòricament garanteix el text legal- que ha exercit l’Empar Moliner, trobo que té tota la raó en escenificar que si la Constitución Española no deixa que les famílies sense recursos es puguin escalfar amb gas natural o electricitat, ho poden fer cremant el que tinguin a mà. Per exemple un llibre que els és completament inútil. És inútil perquè no els garanteix el dret al treball, a la vida digna i a la protecció de l’Estat.
Tornant al 1978, vaig tenir ocasió de parlar amb un dels pares de la Constitució, Jordi Solé-Tura, que tenia clar que aquell text legal significava un pas endavant “i que ens donarà ocasió de millorar, amb posteriors reformes, ja sense l’amenaça dels tancs”. En aquell moment no sabíem que alguns articles havien estat imposats per la cúpula militar, ni tampoc podíem intuir que els mateixos que s’oposaven a la Constitució perquè volien la continuïtat de les lleis franquistes, acabarien per instrumentalitzar en benefici propi, una llei pensada per a tots els ciutadans.
Per això estic tan d’acord amb el gest d’Empar Moliner i penso com molta gent que no tinc ganes de viure en un país on els símbols pesen més que les persones i les lleis es retorcen fins a convertir-los en instruments de repressió.
